De les últimes vies que em faltaven al Triangle de Font Ferrera. La Nosferatu és possiblement la més difícil de la paret i, a fe de Déu, prou que m'en vaig adonar ara farà 15 anys amb la repetició que vaig fer-ne en solitari, uf! uf!
En el L2 i quan ja estava sortint al cim una relliscada inoportuna va provocar una de les poques volades memorables que he tingut (ben bé i pel cap baix uns 15m.). Recordo que vaig sentir el cruixir de la sabina en aturar-me la caiguda (pobreta la vaig mig desarrelar).
Apa! Fins aviat i... a partir d'aquest dia, sempre que afronto passos amb líquen humit m'entra un "subidón que flipas", jeje!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada