-Largo, duro y en libre-. Aquesta curta però contundent definició de la Latin Brothers de Montrebei ens acollonia any rera any quan arribava la temporada montrebiana i, com si d'un mantra es tractés no deixava de repetir-se dins el cap: -Largo, duro y en libre-, -Largo, duro y en libre-... Només hi havia una manera de trencar el cercle: fent la via, així que avui farà 15 anys va arribar el gran dia.
Gran i llarg dia, llarguíssim dia, possiblement el dia que m'he estat més hores de cara a la paret. Les dues hores que vam necessitar per fer el L7 (la famosa placa fisurada) ens va rebentar l'horari i tot el que quedava fins el cim va fer-se inacabable (fins i tot una cordada a Incréduls ens va oferir ajuda que per sort no vam necessitar).
Recordo que vam fer la via poc abans que esclatés la polèmica restauració però no en guardo un record de via precària només el d'alguna reunió una mica justeta i ja està. Desconec l'estat actual, he llegit que hi ha algunes reunions petades, algunes d'aprofitables i d'altres de reforçables, tot i així, trobareu informació suficient per la xarxa i no estaria de més dur quelcom de material de fortuna per si de cas (femelles per parabolts, alguna xapa i tal... vosaltres mateixos). Tot plegat una pena ja sigui pels que fan sense criteri i com pels que desfan amb el mateix.
Apa! Fins aviat i tot i ser una clàssica, no l'infravaloreu... és -Largo, duro y en libre-, jejeje!!!
3 comentaris:
Quan he llegit "largo duro y en libre" una campaneta s'ha activat al meu cervell. Tinc el mateix record: una obsessió creixent fins repetir-la.
Via magnífica, ineludible per qualsevol escalador de parets, i certament exigent. Els cinquens fan suar, i els sisens pixar sang i, com sovint, setens humans.
Impossible recordar els cops que l'he repetida, amb temps per encadenar i temps per desencadenar...
Entre les 10 obres mestre de montrebei, poder entre les cinc: diedre gris, tempesta, cade, totxaires, i latin
Sí, es mereixeria una revisió a les R (bolts amb dos filets de femella) i una rentada a la ante i penúltima tirada
Encara m'en queden tantes per fer a Montrebei que repetir les ja fetes de moment encara no. I estic amb tu: entre les 10 millors segur.
Cuidat crack.
Al poc d'obrir-se (any 81) vam anar el Carles Bausà i jo a repetir-la, inicialment amb vivac, això ens va fer portar pes extra, amb tot i això vam arribar a dalt el mateix dia sent la primera ascensió amb un dia (crec recordar que va ser la 4a, havia una bústia a una de les reunions superiors).
Del que recordo d'aquesta via son alguns passatges amb roca dolenta al terç inferior i algún passatge bastant exposat.
Publica un comentari a l'entrada