Nova via. Via de la Bavaresa a la Paret de Riu Lacó.

Fa uns mesos, un amic va dir-me que al vessant oest de la paret de Riu Lacó havia vist uns parabolts i per l'explicació que va fer-me, no coincidia amb res del que jo coneixia. Així, durant molts matins d'aquest estiu, he anat explorant i descobrint el traçat d'aquestes vies desconegudes.

La Via de la Bavaresa ha estat l'única que he trobat a mitges i avui m'he decidit acabar-la, tot obrint un L2 de placa infernal que surt en lliure però no fàcil. I el L1, ja obert, va a buscar una vistosa i bonica bavaresa a equipar amb un C3 o C4 (o tots dos).

Aprofito la ben entesa per fer-vos una petita ressenya de les altres tres vies existents. En dues d'elles hi ha burils (o cargols) sense xapa en que serà recomenable dur uns tascons o similar per escanyar-los (les xapes recuperables no hi acaben d'anar del tot bé).

Apa! Fins aviat i ombra fins allà les 12h.

15 anys de... Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú.

1000m! Quina via podia tenir 1000m? Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú va convertir-se en un objectiu preuat i s'havia d'escalar sí o sí. Fa 15 anys vam creuar la frontera per empatxar-nos de roca, però en realitat, del que vam acabar empatxats va ser de la llarga caminada vers la cabana d'en Beys i el bosc homònim en el descens.

Pel que fa a la via, doncs això, centenars i centenars de metres de placa tombada amb alguna fisura abans de conectar amb l'Aresta Est. I d'aquí, encara més metres, cada vegada més fàcils fins el cim. En total perds la noció de la distància escalada però mínim uns 1000m, segurs. La nostra estratègia va ser entrar ben d'hora per aprofitar al màxim la fresca i l'ombra matinal, i que el sol i la calor ens agafes a una alçada raonable.

Recordo que escalàvem a l'ensamble fins que s'acabaven les cintes o el fregament era excessiu amb una escalada ràpida i àgil. Amb tot, la part més feixuga va ser la part de l'Aresta Est on ja tenia ganes d'arribar a dalt, però certament, per feixuc, el que ens havia de venir: el descens... quin descens més encabronat, redéu!

Apa! Fins aviat i amb una logística de dos cotxes la cosa pot millorar sensiblement.

15 anys de... la Mousquere i L'Aouelho Morto a Le Pujol.

A la vall d'Orlú, la Dent del mateix nom, és el destí estrella de moltes escalades, però els contraforts d'aquest imponent pic de l'Arieja amaga sectorets ben interessants i bonics per escalfar motors. Amb aquesta idea, fa 15 anys, vam acostar-nos al sector Le Pujol per amortitzar la tarda d'arribada al lloc.

Vam fer dues vies: primer La Mousquere i després L'Aouelho Morto. No recordo res d'especial en les vies, només aquell grau ajustat típic de les escalades franceses i aquella distància gens menyspreable entre assegurances. Per la resta, vies fetes amb el mateix motllo.

Apa! Fins aviat i aproximació còmoda, ràpida i un xic perdedora per la falta de traça.

15 anys de... trio de vies a la Torre de Marfil.

Les guies d'escalada sempre et permeten coneixer llocs nous i això és el que vam fer nosaltres, avui fa 15 anys, amb la Torre de Marfil d'Ampriu. Amb la ressaca del dia abans a la Yaks, aquesta petita paret d'accés molt còmode ens anava com anell al dit.

Vam fer-hi tres vietes: primer la No te tires que hay cristales, després la Alan Parsons Project i acabant amb la Jonny Player Project. Totes tres ben boniques, estètiques i elegants amb una roca molt bona i gairebé equipades amb parabolts. Informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i certament, no presenten cap problema més enllà de la seva freqüentació... recomanable dur pla B.

15 anys de... la Yaks a les Fites de Pintrat.

 A l'estiu sempre hi ha ganes de Pirineu amb, de vegades, llargues caminades per fer l'activitat desitjada. El company tenia unes limitacions bastant estrictes i per això, fa 15 anys, vam anar a les assoleiades Fites de Pintrat a l'entrada de la Vall de Remuñe per repetir la Yaks.

Recordo que vam passar calor fins que no vam començar agafar alçada però per ser estiu i al sol encara ho vam salvar. Recordo que la via era bastant fàcil i amb el semiequipament s'anava trobant bastant bé. Però sobretot recordo la baixada per les campes herboses del costat de la via: pendents, directes i que et deixaven els genolls ben arregladets.

Apa! Fins aviat i compte amb les entrabancades... l'aterrissada pot ser per enmarcar.

Heisemberg al Sòcol de la Roca delCorb.

Si en algun moment a marxat, torna l'estiu i la calor amb totes les lletres. Així que aquest matí em anat a buscar una escaladeta a l'ombra al que seria el Sòcol de la Roca del Corb a Sant Honorat.

La Heisemberg és una vieta equipada de tres llargs prou xula i en un raconet ben exòtic. Destacar el L2 com el més exigent i difícil. Dur un grapadet de cintes i algun Alien per reforçar l'R1. Roca bona però amb líquens i no recomanable en èpoques d'humitat. Ombra al matí.

Apa! Fins aviat i avui no hi ha fotos escalant que m'he oblidat la càmara.

La Charlie 10 a Narieda Oest.

Primera visita de l'estiu a Narieda Oest per poder fer una ràpida matinal a l'ombra. Avui la Charlie 10, que al haver passat el tsunami de l'obertura segur que no la trobem ocupada.

Vieta 'plaisir' molt ben assegurada per apretar al gust: jo he trobat més difícil el 6binf del L4 que no pas el 6b del L3. Part inferior lletgeta i part superior més bonica. Roca bona i sanejada. Descens rapelant o caminant.

Apa! Fins aviat i informació extensa per la xarxa.

15 anys de... l'Esperó Nord al Pic de Ríbuls.

Mai he tingut massa informació de les escalades a Andorra, però el poc que tinc es ben interessant. Així, fa 15 anys, vam provar sort amb l'Esperó Nord al Pic de Ríbuls en el bonic, caòtic i poc humanitzat Circ de Pessons i, certament, guardo molt bons records de l'activitat.

Nosaltres vam començar per l'entrada directa, fent que la via guanyes amb metres, dificultat, elegància i estètica. Tot i així, es fa curta i prou voldries que la part superior fos més erecta. Recordo la desgrimpada en el L6 que li dóna un tot d'exotisme a l'ascensió i, la resta és una línia de tall clàssic amb ambient d'alta muntanya.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint en l'aproximació si no voleu naufragar en un oceà de blocs ben difícil de navegar.

L'Esperó Jussà a la Paret del Triangle.

Tanquem el Juliol més fresquet de l'última dècada amb una romàntica escalada a la Paret del Triangle de Comiols (últimament va de triangles la cosa). L'Esperó Jussà ressegueix el marcat esperó occidental de la paret a menys de 10min del poble de Benavent.

La vieta va serpentejant ençà i enllà buscant el pas més franc entre fisures, plaques, esperonets i algun que altre tram herbós. En general, està bastant bé i és força fàcil de seguir. Menció especial a la placa del L2 que prou us farà eriçar la crinera (el clau de la ressenya original no l'he sabut veure).

Les reunions estan totes amb expansions però pels llargs cal dur alguns tasconets o similars, els friends fins C3, els Aliens i algunes bagues per sabines (els claus no fan falta). Roca variable, bona en els trams difícils.

Apa! Fins aviat i us he penjat la ressenya de la via veïna, la Filiberto, que en el seu dia vaig descuidar-me'n.

Gran Xaman a la Paret del Triangle.

 Amb aquestes temperatures tant agradables, perquè anar al Pirineu a passar fred? A St Honorat si estava de luxe ja sigui a l'ombra com al sol. Així que he fet una matinal a l'anomenada Paret del Triangle que seria el vessant oest del Cim Cònic.

Gran Xaman és una escalada 'plaisir' molt ben assegurada on el rastre de la roca sanejada encara és ben visible. Poca cosa a destacar de la via: xapa i segueix ja sigui en terreny balmat o menys balmat. Podreu apurar els sisens marcats a la ressenya en funció de la confiança que us transmetri la roca (prou bona) o de les forces que vulgueu emprar-hi.

Apa! Fins aviat i descens en rapel per la via o caminant cap a l'est amb alguna desgrimpada... precaució.

Mi Primer Amor al Pilar del Segre.

 Aprofitem aquesta refrescada (eterna) enmig de l'estiu per tatxar una altra clàssica que sembla impossible que hagi tardat tants anys en repetir: Mi Primer Amor al Pilar del Segre. Via d'una evidència, elegància i lògica absoluta i d'una arrogància, atreviment i verticalitat igualment absoluta.

Certament, m'he l'esperava una mica diferent: potser menys equipada del que està i amb la roca també menys gastada. Sigui com sigui, és una molt bona via amb un ambient guapíssim. Destacaria l'inici del L2 com el tram més piquent, fins que no s'arriba a les bagues de la sabina hi ha un parell de metres prou delicats. El L3 també té un tram de fisura ampla curiós però amb els friends grans s'amaneix bé.

La part inferior està bastant semiequipada amb material ben divers i la superior està desequipat. Amb friends fins C4 (repetir al gust i segons nivell), Aliens, bagues, un bon variat de cordinos (per si de cas), una xapa recuperable (pel L1) i el material de fortuna que considereu oportú en tindreu de sobres, ah! i un bon grapat de cintes. Roca molt bona menys el L1 però gastada en tota la part inferior.

Apa! Fins aviat i ...compteu amb ombra fins a migdia i aixopluc en cas de pluja fins l'R3.

Tao't Bato a la Roca de l'Ermita.

Abans de l'anunciat i desitjat canvi de temps de demà, fem una escaladeta tranquila per acabar-nos de recuparar de la 'tunda' del divendres passat. Així, he anat a fer la Tao't Bato a la Roca de l'Ermita de St. Honorat aprofitant l'ombra de primera hora del matí.

De la vieta, certament, poca cosa a comentar: molta xapa per la verticalitat i la poca qualitat de la roca en alguns trams. I en els trams que les dues coses milloren, doncs m'he atrevit a apurar-ho una mica en lliure però sempre amb aquella sensació de sortir disparat en qualsevol moment, jeje!!!

Apa! Fins aviat i porteu un bon grapat de cintes si voleu xapar-ho tot.

La (placa) Céréza Comet a la Sud del Maupas.

La fama de la Céréza Comet a la sur del Maupas és més que coneguda. Aquesta fama de poc equipament, exposició i difícultat amaga una àurea de valentia, audàcia i vanguardisme. Chapeau als oberturistes per obrir una via d'aquesta qualitat i més en l'època que ho van fer. Jo feia molt anys que li anava al darrera i finalment els astres s'han alineat i l'he disfrutat moltíssim.

Nosaltres, per allò d'allargar la via i escurçar l'aproximació, hem entrat pel contrafort inferior i perfecte, tot un encert. De la via dir-vos que tot el que diuen d'ella és cert però amb la modernitat tot queda una mica més descafeinat: amb els peus de gats actuals les adherències són més fàcils, amb els Aliens i microtascons et pots assegurar més bé que no vol dir assegurar-te quan vols, i sobretot sobretot, les (poques) expansions existents rebaixen una miqueta l'exposició i el compromís general de la via. Dit això, s'ha d'escalar i s'ha d'escalar molt bé.

La via està poc equipada i cal dur els (micro) tascons, friends fins C3 i els Aliens. Sang freda, bona lectura de paret i una bona ressenya també (espero que la que he fet us sigui d'utilitat). Roca boníssima amb algun bloc a vigilar. Destacar que l'R1 (espit) és una mica incòmoda i pot montar-se uns metres més endevant. Precaució en tot aquest tram que és el més perdedor de la via: NO seguir per una fisura que domina la vertical amb un clau i cordino ronyós. Afegir també que la penúltima reunió pot montar-se en diversos llocs del petit replà existent, vosaltres mateixos.

Apa! Fins aviat i per baixar rapelant, precaució en trobar la primera instal.lació (fites) i l'última... les dues sense parabolt de reforç, grrrrrrr!!!

15 anys de... la Directa Anglada Guillamón al Calderer.

La Directa Anglada Guillamón a la nord del Pedraforca és una clàssica sense cap mena de dubte. Amb els anys d'ença de la seva obertura, gairebé la podríem qualificar d'històrica. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys en un dia que miravem més el cel que no pas les fisures buscant pitons.

Recordo que els dos primers llargs van costar-nos bastant: la combinació de verticalitat, roca poc adherent i pitons antics convidava a apretar lo just. Després la cosa, la recordo més amable. Crec recordar que vam escapar-nos pel Collet de la Cova per allò de no temptar més la sort, però en general vam disfrutar prou essent una via ben agradable.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint clàssic a la part superior i assegureu-vos convenientment sense tirar pedres... no sé quina de les tres coses pot resultar més complicada.

La solitud del rei.

Han passat gairebé 30 anys des d'aquella, ja llunyana, primera escalada a Canalda tot repetint la Funció Delta. I 30 anys he necessitat per completar-les totes. Tota la meva vida d'escalador per repetir les 77 vies que actualment recorren la paret.

Així que m'he entretingut a fer un llistat de totes aquestes vies ordenades segons la data de la primera repetició i anotant algunes curiositats. Al final, déu ni do amb la llista... és prou llarga.

Amb tot, l'objectiu que m'havia marcat per aquest any ja està aconseguit: repetir totes les vies de Canalda abans de l'Octubre que és quan vaig començar a escalar. Fantàstic!!!

He marcat amb vermell les que, per mi, són les cinc vies més dures de la paret, així, que les haureu d'afrontar amb precaució i convenciment. Aquí entendreu que el grau no ho és tot.

Finalment voldria donar les gràcies a tots els companys de cordada que, al llarg de tots aquests anys, han fet possible aquest petit repte. Mil gràcies de tot cor. I també a la familia per la paciència i les hores d'espera, us estimo moltíssim.

Apa! Fins aviat i ànims... la solitud del rei us acompanyarà.

La Marià Garriga a Canalda.

La Marià Garriga de Canalda l'hagués pogut fer fa molt de temps, però el valor emocional que te la via ha fet que la guardes per una ocasió especial. I avui ha arribat aquesta ocasió especial. Avui ha arribat el dia que, amb aquesta, puc dir que he repetit totes les vies de Canalda... fua!!! estic encara que no m'ho crec...

Pel que fa a la vieta, dir-vos que té trams bons i trams no tant bons. En general, bé. L'inici és d'allò més curiós escalant per l'interior d'una petita cova o gruta per, de seguida, sortir a l'exterior. El L3 també és bastant xulo i l'únic que desmereix és el L2.

Resta poc equipada on cal dur friends fins C3 (aquest darrer, òptim per reforçar l'R1), Aliens i algunes bagues. Roca bona en general amb algun tram herbós. Per sortir de la vertical caldrà allargar 5m el L3 fins trobar un pi de bones dimensions o fer un minillarg més.

Apa! Fins aviat i donar les gràcies a la companya de cordada, que tot i haver-la fet, no ha dubtat en acompanyar-mi... mil gràcies de tot cor.