TIM a Canalda.

Canalda és d'aquelles parets on sempre trobes vies que et superen i  on necessites quelcom extraodinari per poder-les fer. Aquest cop, el quelcom extraodinari ha estat un company de cordada, un gran company de cordada, que ja ens coneixiem però encara no haviem coincidit als extrems de la corda.

Vull donar-li les gràcies per haver pogut fer realitat una altre somni (ara només m'en falten 10), sense ell no hagués estat possible. L'objectiu era fer la primera repetició de la T.I.M. (oberta l'any 1994, fa 17anys!!!!!).

La via a resultat ser moooolt dura i mantinguda en quan a dificultats. Dificultats en el lliure, en l'artificial, en la pressió psicològica del lliure i el treball de l'artificial. Un viot sense cap mena de dubte, on desequipar l'últim llarg amb la llum del frontal ha estat el final d'un dia ple d'emocions.

Tots els llargs tenen la seva duresa i en varietat: el L1, amb una entrada a reunió atlètica sobre roca dubtosa, el L2, on trobar un forat miraculós per assegurar una placa llisa i la següent panxa (possiblement els passos d'A0 que marca a la ressenya original), el L3, amb caiguda potencial sobre repisa i el L4, amb una sortida del sostre monolítica i extrema. Recomano anar molt sobrat sinó voleu pillar de valent i l'enhorabona als obridors.

Apa! Fins aviat i ...cap via sense repetició.

Sau. Terra vertical.

Una vegada em van dir que si el terreny era descompost no podia ser vertical per què queïa pel seu propi pes. Vaig pensar que era una bona deducció, però ara penso que no van anar a Sau.

M'he estat un parell de dies per aquesta terra tant bonica. Ahir vaig fer una vieta als Cingles de Sta. Cília, més maca del que m'esperava .

La via de les Falsies és curteta, vertical i una pedalada, segons la ressenya. M'ha sorprès per que la bona qualitat de la roca, en la part central, m'ha permès escalar un bon tram en lliure i el diedre del L2 és molt xulo.

Demanava portat tascons, dos claus i xapes recuperables. Jo duia friends i m'han anat molt bé per apurar l'artificial, de xapes també n'he posat però de claus res de res. Comentar però, que els pitons del diedre és mouen (va bé protegir-ho amb friends i passar dels claus). Comentar també que la sortida al cim és molt terrosa (extremar les precaucions) i una mica indefinida. Per la resta, cap problema.

I avui hem fet una altra pedalada amb tota regla, i aquí sí, sense pietat fins al cim. Sort que la companyia a estat fabulosa i magnífica... de la vella escola, com jo.

Els Cingles de Tavertet cauen practicament a plom sobre l'embassament de Sau amb l'acoloriment dual tant característic.

Hem fet la Balconets de Sau i, a la imatge podeu veure un resum del tipus d'assegurances que hi predominen. Destacar d'una manera important l'estat més que dubtós d'un espit del L1, l'erosió del lloc on està expandit, fa que sobresurti de la roca un centímetre, només és qüestió de temps que a algú s'he l'hi arrenqui (és una bomba de rellotgeria). Per la resta, cal portar moooltes cintes i paciència.

La part superior és molt espectacular i amb un sostre sostre, on t'ho has de mirar dues vegades per creure que va per allí.

Apa! Fins aviat i foc... a la ronyonada.

15 anys de... la Mals Esperits a Canalda

Gairebé segur que vam fer la primera repetició ja que només va passar una setmana entre aquesta i l'obertura, i també segurament, de les poques que té.
L'any 1996 la paret de Canalda tenia moltes vies i molts forats entre elles. Aquesta via aprofitava un gran forat entre l'After Sun i el característic Ditet. Uns marcats diedres i xorreres blaves dominen la part alta i un jardí trenca la verticalitat a la meitat de paret.

La Mals Esperits és la típica via canaldera: passos que freguen el terme exposat, trams de navegació en autoprotecció, roca molt bona i no tant bona, artificial d'imaginació i adrenalina, panxes de cop de gas i sortida al cim amb boixos impenetrables. Tinc un bon record d'aquesta via, m'ho vaig passar molt bé. Potser hauria de tornar-la a repetir?

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Por tus huevos Matute al Pilar del Segre

Semblava que estiguesim barallats però ja m'he tornat a reconciliar amb el martell. He tingut que tornar a llegir el manual d'ús per que no recordo l'últim clau que vaig clavar. Tantes vies en lliure i parabolts rovellen l'escalada combinada que tant m'agrada, així que m'he passat a l'altre bandol, al bandol de l'artificial, l'artificial de desplom, el desplom del Pilar del Segre.

Fa molts anys llegia piades al llibre de Vilanova sobre la Por tus huevos Matute i, he pensat que seria una bona manera de tornar a practicar i... hem sembla que m'he passat. M'ha costat dos dies de feina i una caiguda que m'ha deixat un dit ben morat... haurem d'anar més xino xano i com deia un professor:- Sigueu humils-.

La via l'he trobat moooolt picada en els dos primers llargs, on gairebé tots els forats estan oberts. Els més bons tenen les falques dins però millor dur-n'he un bon grapat per si de cas. El L3 en canvi és molt més tècnic, amb un tram sense forats i uns pontets de roca de... ep va! no dic res que sinó perdrà el seu encant.

Apa! Fins aviat i... seguirem aprenent.

La Dos Birres i unes Braves al Peladet Oriental.

No ho sembla. oi? però sí, és el Montsec.

Ahir al vespre ja vaig sentir per les notícies que a Comiols hi havia neu, i ja hem vaig pensar que en trobariem avui per Rúbies, així que, la Portella Blanca  era més blanca que mai. Paisatge bellíssim.

No sabiem que anar a fer però vistes les condicions de la paret, amb neu a les repises i regarons d'aigua per tot arreu, hem estat prudents i hem anat a Dos Birres i unes Braves. Via ben assegurada per no passar angúnies i d'anar posant alguna coseta per acabar-ho d'arrodonir.

Realment, m'ha agradat molt la via, amb una roca més bona del que m'esperava i uns llargs molt agradables d'escalar tot i les repisetes (la neu i el fanguet). L'últim llarg, originariament el donen d'Ae/A1, m'ha sortit en lliure i el podem qualificar de 6b atlètic (com a molt moltíssim 6b+).

Apa! Fins aviat i... la neu des de darrera el vidre de casa.

La Nostromo i l'Aresta Pólux al Montgròs.

Tot lo bo s'acaba. S'acaba l'anticicló i s'acaba el periode per poder escalar al cor de Montserrat. Per això avui ens hi hem anat a perdre. El Montgròs, des del primer cop que el vaig escalar m'ha fascinat, possiblement és la paret que més m'agrada de tot el masís, i dic possiblement per que n'hi ha que encara no les he escalat.

He pensat que si la Nostromo va ser oberta en solitari, també la podria repetir en solitari. Així que, llarga caminada igual a material just, fins i tot m'he oblidat l'estrep, jeje! Realment he disfrutat molt, feia dies que no sentia la fragància montserratina.

La via segueix el primer canaló de la dreta de la paret, començant pels primers llargs de l'Aresta Pólux. En teoria tenia que seguir els tres primers llargs d'aquesta aresta i després passar-me a la paret però quan he fet això, m'he trobat al cim de la Pólux així que he tingut que tornar a baixar i descobrir per on tenia que flanquejar. I quin flanqueig, bufa! Pura finura montserratina. M'ha sortit en lliure però amb un xapatge molt apurat. La resta... un canaló genial i amb alegria.

Per cert, creieu que s'hi l'hi demano a la mare me'ls cosirà?

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Normal al Dauet d'Agulles.

Aquest dia vam descobrir la cara dolenta de l'escalada.
No havia anat mai a Montserrat i feia un dia gris i enboirat, gens agradable per escalar. Com que jo encara hem deixava portar, m'enxufava al cotxe i anem-hi. Vam acabar fent el Dauet de rebot.

No recordo quina via anavem a fer, crec que era una de la Bessona Inferior. Recordo que per arribar a la primera xapa era molt finet, vertical i un tros amunt, amb la xapa una mica per sota dels peus el company fot patinada i avall. Anavem tres, i vaig ser espectador de luxe de la primera caiguda en escalada. Recordo que hem vaig quedar flipant pepinillos. La pobra xapa del buril va quedar estirada com un xiclet. Amb el dia que feia i la caiguda, el més acertat era abandonar però abans de marxar encara ens vam encordar per pujar al Dauet. Tot i així, Montserrat encara ens tenia preparada una sorpresa final.

En arribar al cotxe ens el vam trobar petat, sense motxilles i sense carteres. Era l'època en que cada dos per tres, rebentaven els cotxes. Vaig recuperar la motxilla però només la motxilla. Suposo que d'aquí ve l'obsessió per anar amb el material que demanen a fer les vies.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.