Arestes Brucs a Les Savines, l'Ag. del Sol Ponent, La Peluda i l'Ag. del Capdemunt.

Sempre que he anat a  la regió d'Agulles a Montserrat m'he quedat emvadalit contemplant les mateixes i sempre pensava que algun dia tenia que fer una sobredosi d'Arestes Brucs (les temudes Arestes Brucs), però la informació de la que disposava era escassa i no volia liar-m'he en excés.

Finalment el dia a arribat i he intentat caminar poc entre elles. Així, he començat per Les Savines amb un vent que gairebé se m'enportava, he seguit per l'Ag. del Sol Ponent esperant que s'eixugués la roca després d'una gotellada, La Peluda i per acabar l'Ag. del Capdemunt amb un cel ameneçador que comvidava a no encantar-se massa. Al final ha resultat una escalada genial, sense gens de calor, completament sol i amb els ocellets cantant al meu voltant, que guay!!.

Són vies fàcils i, en general, les he trobat ben equipades en els trams difícils, sobre una roca excel.lent i reunions bones. Descensos en bons o acceptables rapels, curts i sense cap problema afegit.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

La Moreneta és culé?

Després de les alegries d'aquest dissabte, avui m'he fet aquesta pregunta: -La Moreneta és culé?-.

Voldria pensar que sí per què  s'ha tatuat un nº1 a la pell.

Potser encara no ha acabat i vol tatuar-se el 10 tot i que jo prefereixo el 6.

Apa! Fins aviat... cules.

La Sufi a la Paret de Riu Lacó.

Odèn és un extens municipi de la comarca, però el lloc que li dóna nom és una talaia privilegiada sobre les terres de la Ribera Salada. La Paret de Riu Lacó és un lloc que m'encanta, no hem cansa d'anar-hi ni hem cansa contemplar les seves formes i colors... en sóc addicte.

La Sufi és una via d'una estètica brutal que troba la fórmula ideal per superar la paret d'una forma elegant i fàcil però a la vegada gaudint al màxim del buit. Potser per això l'he repetit tantes vegades (Set-96, Des-96, Nov-00 i Des-01) fins i tot una d'elles amb bambes. Avui, tant el company com jo l'hem disfrutat d'una manera especial: ell per escalar en llocs nous i jo per fer la variant de sortida anomenda Obsessió.

Ràpida, fàcil, espectacular, semiequipada i amb bona roca són els trets principals. Durant molt anys l'ubicació de les reunions i l'equipament dels llargs era diferent,ara s'ha retocat una mica, deixant reunions equipades i afegint algun parabolt o clau en els llargs sense variar massa l'essència de la via. La variant de sortida és basicament per fer una reunió penjada al buit, totalment opcional.

Apa! Fins aviat i... i... Força Barça.

15 anys de... la Falcon Crest a Canalda.

Com ja sabeu, Canalda és una paret allargada però no massa alta, tot i així, per que una via sigui una gran via no té per que ser molt llarga i això és el que li passa a la Falcon Crest. Aquesta va ser la meva primera gran via, evidentment de segon i flipant, però quan la vaig repetir ja em vaig treure l'espineta (Abr-00).

Podriem qualificar-la com a clàssica de dificultat. Al començament només demanaven un excèntric del 7 o similar, però amb al temps, un parell d'assegurances importants han saltat (molt bones no eren, tot s'ha de dir), per tant, jo recomano porta-hi, com a mínim, friends fins el C1 i els Aliens. Per descomptat, anar bé de grau i de coco així la disfrutareu de valent. L'últim llarg és dels millors de la paret i un exemple perfecte del que és la roca coralina canaldera.

Apa! Fins aviat i... força corall.

Nova via. Indigneu-vos a Vilamala

A la comarca hi ha un munt de projectes a mig començar i quan en trobes un et quedes amb cara a quadros. Si l'equipament és antic ja t'imagines que estarà abandonat, si l'equipament es nou val més prendre precaucions no fos cas que posessis la pota.

A Vilamala en vam trobar un i ja de seguida vam començar a investigar. Evidentment era del mestre i ens va donar permís per acabar-lo, així que, avui ho hem fet.

L'hem deixat equipadeta ja que la roca ofereix poques possibilitats d'autoprotegir-se. Tota la via és bastant ajaguda menys l'últim llarg on haurem d'apretar una mica més, molt bo aquest llarg. Tot, molt semblant a l'Arantxa al País dels Sons Trobats.

Apa! Fins aviat i... equipadeta sí, però sense excessos.

La Llastra a la Paret d'Odèn.

Feia un munt de dies que buscàvem el dia per poder-la fer i em sabia una mica de greu no anar a escalar quelcom més interesant... què ingenu que sóc de vegades.

La idea era repetir, reforçar i netejar el tram que ja estava obert per poder passar en lliure i obrir la part superior... i quin tros de via en ha quedat! Molt bona tot sigui dit. En lliure exigent, protegit per no fer-se mal i força net per escalar de veritat.

Tots els llargs tenen el seu paset (menys el quart). El L2 és el de més feina i l'últim és molt molt bo i el més difícil. Roca molt bona amb algun que altre bloc sospitós i alguna que altra herba (cal alguna tempesta per netejar la terreta). Tascons, friends, aliens i alguna baga per abandonar que el descens es pot fer rapelant per la mateixa via o rapelant pel torrent de l'esquerra. Vosaltres mateixos.

Apa! Fins aviat i... a topeee!!!

La SongokuKrilin i la Normal a l'Esperó Remacha. Llum de Lluna.

Primer de tot dir que aquesta és una escalada que no recomano fer a ningú. No l'agafeu com un exemple.

Potser per falta de motivació o per mandra d'aquest sol que pica tant fort al cap però avui tenia una cita amb la Lluna. L'any passat hem vaig quedar amb les ganes però aquest cop els vents han estat favorables i l'Esperó Remacha de St. Llorenç de Montgai ha estat l'escollit.

Veure com la foscor t'engoleix en una escalada en solitari és una sensació difícil de descriure. El control ha de ser màxim i reduir una marxa la progressió. Les vies que he fet no tenen cap tipus de problema, estàn perfectament equipades i les reunions són rapelables.

Apa! Fins aviat i... escalades nocturnes sota la vostra responsabilitat.