15 anys de... la Torras Nubiola a Busa.

Sí sí, al Solsonès també tenim una Torres Nubiola i va ser la primera via oberta a la comarca!!! Increïble!!! Com increïble va ser la seva "troballa".

La van obrir l'any 1951 i durant gairebé cinc dècades va restar a l'ombra (mai millor dit) fins que aquest dia de fa 15 anys el mestre i jo vam trobar-la al intentar obrir una gran xemeneia al vessant nord de Busa. Nosaltres havíem sentit a tocar campanes d'una Torres Nubiola però no en sabíem res de res, ni l'ubicació, ni dificultat, ni metres, res.

Vaig començar a escalar a la vertical d'un gran arbre i al costat d'un gran desprendiment. Difícil, trencat i exposat fins arribar al citat arbre. El mestre va pendre el relleu i abans d'entrar a la xemeneia va posar un espit al mig d'una vireta herbosa. Uns quaranta metres més amunt un bloc barrava el pas i a sobre va montar la reunió.
De sobte, hem crida:
-Hem trobat la Torras Nubiola!!!-.
Jo pensava:
-Què diu aquest sonat?!?-.
I sí sí, un paperet dins una llauna rovellada posava més o menys:
"Torras Nubiola 17 d'Agost de 1951 molta humitat i ..." alguna cosa més que no recordo. En llegir això, vam guardar l'espitador i després d'empasar saliba veien el xemeneiot que em venia vaig començar el L3, menys díficil que el L1 però en els seus 55m potser només vaig col.locar dues o tres assegurances, per flipar!! Gairebé al cim i en un altre arbre vaig montar l'R3.

Al cap de poc, uns altres companys, sense saber la nostra troballa, van despenjar-se des del cim per explorar la xemeneia i en el bloc de l'R2 van posar-hi dos espits per continuar rapelant. En arribar a la vireta herbosa van veure el nostre (que encara tenia pols) i van quedar-se de pasta de moniato. Van posar-n'he un altre per acabar d'arribar a terra i ja van preguntar al mestre que els va dir la bona nova.

Apa! Fins aviat i per això trobareu espits a les reunions d'aquesta històrica via de la comarca (i m'atreveixo a dir que de Catalunya), a la resta, sang freda.

Nota (del 6 de Juny de 2015): Torno a repetir aquesta històrica via de Catalunya i del Solsonès, i ha anat bé de fer-ho per recordar unes sensacions totalment deformades pel pas del temps.

He refet la ressenya perque havia quedat desfasada pels aconteixements que podeu llegir en el post i posteriors comentaris. Així que torneu-vos-la descarregar.

15 anys de... el Jardí de les Mentides i la Via d'en Manelet a la Paret del Grau.

Coll de Nargó és dels llocs on més he escalat, ja sigui esportiva o vietes de paret. Fa 15anys vam fer-n'he dues de fàcils per fer metres i amortitzar el dia: el Jardí de les Mentides i la d'en Manelet. La primera no l'he repetit cap vegada, però la segona ho he fet un munt de cops (Oct-00, Mai-02, Mai-08, Jun-08 i Abr-10).

Pel que fa a les vies, poc a comentar:de la primera no en tinc cap record en absolut però em sembla que està desequipada (preveure flotants), i de la segona si que en tinc records (logicament): ben equipada i amb un grau molt adient pels que volen començar a fer vies de paret i apretar una miqueta. Roca molt bona amb alguna herbeta de decoració i descens en tres rapels sense problemes.

Apa! Fins aviat i podeu combinar-les així o amb moltes altres.

Nota (del 25 de Març de 2025): Repeteixo per enèssima vegada la Via del Manelet amb un nou gran company de cordada on de ben segur disfrutarem molt.

Pel que fa a la via, dir-vos que la roca comença estar gastada en alguns punts i que s'ha reubicat un parabolt en el L2, res alarmant. Per la resta, tot segueix igual.

Nota (del 29 d'Abril de 2025): Repeteixo el Jardí de les Mentides en que no en guardava cap record. Entre els anys i la recuperació de la via deixant-la equipada i amb el traçat lleugerament modificat és una via totalment diferent.

NO refaig les ressenyes ja que podreu trobar informació extensa per la xarxa. Només penjo una imatge per decorar la nota i prou.

La Little Big Horn a la Roca Gris.

Aquest matí no feia dia d'estiu i tampoc era dia per possar-se al vessant nord de Montserrat, per tant, aquesta via a sortit d'imprevist. Com d'imprevist a estat el retrobament amb un company que feia un munt d'anys que no escalàvem junts, quina alegria més gran!!!

Així que mentre ens posàvem al dia, hem aprofitat per apretar (inútilment) a la Little Big Horn a la Roca Gris. Escalada bàsicament de fissura: cega, vertical i atlètica en diversos trams i matollera, trencada i lletja en d'altres. Però en general es prou bonica.

Per la via s'han de dur Friends (fins C2) i aliens, però com més amunt més equipada l'ha trobàrem. Del grau no us puc dir res per que m'he pillat a tot però almenys els companys si que han pogut apretar. I la roca molt bona però, com he dit, amb algun tramet trencat i alguna herba.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Via de la Rita a Canalda.

Poquetes coses recordo de la Via de la Rita de Canalda. El que si recordo és que una fotografia feta per un company va servir per il.lustrar la portada de la revista Aresta del Centre Excursionista de Lleida. Va ser la primera vegada que vaig ser protagonista d'alguna cosa, jeje!! Això va ser per la tarda per que el matí ja havíem escalfat motors a la Mar de Núvols de Vilanova de Meià.

Pel que fa a la via, recordo el picant L1 i algun altre pas a dalt de tot, el perdedor L2 i el jardí de mitja via. La roca... doncs no ho sé, suposo que bona en els trams difícils i a estudiar en els trams fàcils i el material... tascons com a mínim.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 20 de Setembre de 2018): Repeteixo aquesta via després de tant de temps i quedo una mica garrativat amb les graduacions potser una mica massa apretades.

Sigui el que sigui, em reafirmo que el primer i últim llargs són molt bons i atlètics i, que la part central és tot el contrari per uns jardins molt emprenyadors. Quan pugui actualitzaré la ressenya.

15 anys de... la Femme Fatale a la Paret del Silenci.

A mida que anàvem escalant i repetint vies, ens anàvem animant per obrir-n'he de noves. Algunes en solitari altres en cordada. Aquesta la va començar el company sol i la vam acabar els dos, quedant una petita gran via que vam anomenar Femme Fatale.

Vam deixar-la poc equipada en general, només algun espit en llargs i l'R1 equipada. La resta, vertical i de feina, sobretot els artificials. Potser actualment amb els aliens i apretant una mica més en lliure no caldrien tants claus però com que no tinc referència de cap repetició no us puc confirmar res de res.

Apa! Fins aviat i recordo el final del L2 molt espectacular.

Maladeta. Un retorn desitjat.

Hi ha llocs tant bonics que no et cansaries d'anar-hi, però gaudir de l'ibón de Cregüenya no és precisament fàcil: la pujada sense contemplacions no perdona i amb la motxilla a l'esquena amb tots els trastos per escalar a la Maladeta tampoc.

Almenys aquest cop ja sabia on anava i el que em trobaria ...de fet, sabia que trobaríem més neu però no m'imaginava que tanta, així que hem tingut que modificar el plans i anar a una via de més a l'esquerra per no jugar-nos el tipus per la rimaia.

La Montse és una bonica via que busca l'esperó que cau de la part occidental de la paret seguint diedres i fissures. En alguns punts dubtes una mica de quin seguir però si et poses a la pell dels oberturistes i vas a buscar el més evident, el més fàcil i pensant que vols seguir l'esperó, llavors la vas trobant tranquilament.

Nosaltres hem estirat molt les tirades, així sempre féiem dos llargs en un i montant les reunions en còmodes replans on gairebé sempre hi ha algun pitó, l'R2 i l'R4 es monten en petits collets amb un gendarme al darrera molt característics. Els pitons en general costen de veure i la roca és boníssima tota l'estona.

De material, el de sempre (tascons, friends fins C3 i aliens), dúiem claus però no els hem fet servir i hem aprofitat el martell per repicar els claus de via.

Com que l'estratègia ha estat la mateixa que l'altra vegada, hem aprofitat el dia d'arribada a la vall per fer una vieta a Ampriu, la Estalentao. Via sense pretensions, equipada i ràpida.

Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya d'aquesta darrera.

15 anys de... el Diedre dels Desconeguts a Canalda.

Molta història te al darrera el Diedre dels Desconeguts a Canalda, de fet no es diu així per atzar, sinó per un seguit d'esdeveniments ocorreguts al llargs de dues dècades. Per resumir-ho direm que la van començar uns i la van acabar uns altres passat uns anys, però després de molts més anys (una dècada sencera), van aparèixer els primers (Els Desconeguts) per acabar la seva obra i obrir-n'he més a la paret quan aquesta ja n'estava plena. En veure el "percal", van decidir restaurar la seva i anomenar-la Siete Muelles, per flipar!!

Ara farà 15anys, quan la vaig repetir, Els Desconeguts encara no havíen aparegut i NO estava restaurada. Actualment, de la placa en amunt no sé en quin estat es troba i no sé que hi van fer (suposo que algun dia l'hauré de repetir per esbrinar-ho). El que si puc comentar-vos es que l'escalada és atlètica i la roca, tot i ser bona, està molt bruta de terra i líquens.

Apa! Fins aviat i disfruteu del L4 que és únic a Canalda.

Nota (del 2 de Maig de 2023): Doncs 25 anys després torno a repetir aquesta via i trec una mica l'entrellat de com està actualment. La part inferior no te complicació al ser comuna amb la clàssica Fills del Vent. La superior és molt més salvatge, autera i amb caràcter.

La restauració 'dels Desconeguts' va consistir en afegir espits de xapa gran al costat dels espits de xapa petita. Així, podriem dir que en els L6 i L7 hi ha la via que segueix el diedre amb trams herbosos i desagradables i una variant per la dreta que evita aquests trams, atacant les panxes sense miraments. Vosaltres escollireu per on voleu pujar. Sort.