15 anys de... la Griviola Bella al Montgròs.

El meu primer intent per escalar el Montgròs de Montserrat no havia estat precisament plàcid, però estava disposat a canviar les coses. Així que, tant bon punt vaig poder tornar-hi allà estava, pujant pel Camí dels Francesos fins al preciós Torrent del Migdia.

Vaig fer la meitat de la Griviola Bella en solitari (fa 15 anys encara sense restaurar, actualment ja n'està), però una cordada de manresans em va atrapar i vaig sortir encordat amb ells. Guardo un gran record de la via (i la companyia), molt bonica i mantinguda en els llargs inicials i més ajaguda en la part final.

Apa! Fins aviat i ...per companyia la que vaig tenir durant la nit (de Tots Sants) a la Balma dels Plecs: dos grups s'havien de trobar a la balma de les Pruneres, uns duien els panellets i els altres el ron cremat, adivineu quins es van equivocar!!!

La Cresta dels Llengots al Tossal del Bisbe.

De fred no en fa, però de vent tant com vulguis. I no m'estranya que m'hagi tocat: fent una cresta era el mínim que em podia passar. Feia molts dies que tenia la Cresta dels Llengots al Tossal del Bisbe a la llista però mai trobava el moment per anar-hi. Ara ja l'he tatxat.

De les crestes que hi ha pels verals de l'embassament de la Llosa, potser és la més bonica de totes: quatre llargs escalables, units per trams molt més fàcils. La ressenya deia que hi havia diversos trams d'Ae o A1, jo l'he aconseguit fet tota en lliure menys un pas que m'ha fet por caure damunt la repisa de la reunió (pas d'Ae).

Així que via semiequipada sobre bona roca en general on amb tascons, aliens i diverses bagues per sabines ja fareu. El primer Ae queda de 6b i el segon 6a, el tercer jo crec que deu rondar el 6c. Corda fixa per accedir al collet de l'R0 i descens en rapel, la resta excursioneta bellíssima però difícil d'explicar, jeje!!

Apa! Fins aviat i avui encara m'he empatxat de mores... mmmmmh!! que bones!!!

Apropiat per volar.

Doncs SI, avui he acabat el meu viatge espiritual . Aquestes últimes setmanes no tenia el cap ni el cor per fer segons que.. les meves inquietuds estaven molt lluny de casa.

Ara ja he trobat la pau interior i la tranquilitat d'ànima. Ara ja estic preparat per tornar a guerrejar. Potser no serà demà o demà passat però ...tornarem a volar, segur.

Apa! Fins aviat i ...foc a l'obaga.

15 anys de... la Via de l'Unicorn al Pollegó Est.

No sé que em va picar, però està clar que la Via de l'Unicorn al vessant sud del Pollegó Est és una de les vies més rares i lletges que he escalat mai. Aquest és el record que en guardo. Suposo que la meva falta d'informació de la zona va fer que apostes per ella ara farà 15 anys.

També recordo la feinada que vaig tenir en tota la via però sobretot en el L3 i l'emprenyadora herba que hi havia en algun diedre superior. Vaja! Que en vaig sortir ben escaldat i rebentat per la calor. Només se salva el L7.

Apa! Fins aviat i ...porteu una mica de tot.

15 anys de... la Treintaitantos a la Paret Bucòlica.

Ja era hora que fes vies boniques a la Paret Bucòlica, així que fa 15 anys ens vam decantar per la Treintaitantos, una via que feia poc que l'havien obert i que va ser la primera de la trilogia de vies clàssiques equipades que actualment hi ha en aquest sector de la paret.

Així que ja ho sabeu: via equipada, ben assegurada, bona roca i bastant repetida. No cal que us digui que amb aquestes característiques val la pena portar un pla B per si de cas.

Apa! Fins aviat i ...l'he repetit en una ocasió (Mai-10).

15 anys de... l'Imperator a la Paret del Pessó.

Per la seva similitud amb Canalda, la roca del Congost de Collegats sempre m'ha agradat. Així que fa 15 anys vam anar a repetir una de les rareses que hi ha per la Paret del Pessó, la via Imperator, una raresa però molt xula sempre i quan sàpigues on et fiques.

Per això, us dic que és una via d'aventura total, on cal una bona dosi d'intuició i on el magnífic diedre del L2 us serà una bona referència per trobar l'inici de la via. L2 bonic però sobretot sobretot el L9 amb una roca impecable. La resta, sobre roca bona amb algun bloc i alguna herba, llàstima del jardí intermig.

Apa! Fins aviat i els trastos ...els habituals en aquestes vies però sense el martell.

La Via d'en Clerch a la Roca de les Onze Hores.

A Sant Llorenç del Munt encara no hi havia escalat mai, potser és per la proximitat a la metropoli, o per les vies curtes, o per la mala roca, o per la poca informació que tinc del lloc. Tant és, d'excuses en puc trobar mil. Però com que m'agrada anar en llocs nous, avui hi he posat remei amb l'ajuda d'un guia expert. Sóc un privilegiat.

Com que estic a la lluna de València, la via escollida pel company m'ha anat com anell al dit: la Via d'en Clerch a la Roca de les Onze Hores. Clàssica de St.Llors (com diuen els locals), bonica, ràpida i super còmoda de fer per la curta aproximació i el descens rapidíssim pel camí de la Mola.

Via equipada i restaurada. Roca bona en la franja vermella inferior i excel.lent en la franja grisa superior. Final de festa atlètic i super xulo. I poca cosa més a destacar.

Apa! Fins aviat i ...a la propera no pujaré tant bé, no.