Nova via. Boix Mascle al Serrat del Coniller.

Tots els que algun cop heu anat a obrir via, heu pogut constatar que la motxilla lleugera no és. Si a més a més, hi vas sol, doncs encara has de carregar més material. Així que, per aprofitar el viatge al Serrat del Coniller de l'altre dia, vaig deixar tots els trastos a peu de paret de poder-n'he obrir una altra: la Boix Mascle.

Tenia dues opcions d'entrada i dues de sortida, i la part central per un diedre espatarrant que demanava a crits que l'obrissin. Així que per l'entrada he escollit la més fàcil (i sort perque de 6b obligat no baixa) i de sortida ho he fet pel més evident. Al final a quedat una vieta prou acceptable: molt evident i força variada (des de desploms atlètics, fins a fissures boníssimes).

De material porteu coses petites en general: Friends fins el C.75, Aliens i els tascons de rigor així com algunes bagues i cordinos. Roca molt bona en general menys un tram curt a l'inici. L'R1 a quedat equipada (tot i que no estic satisfet de com a quedat), l'R2 a reforçar i l'R3 en un arbre.

Apa! Fins aviat i ...ara uns dies de Carnaval, Carnaval!!! Carnaval t'estimo!!!!

Nota (de l'11 de Desembre de 2014): Repeteixo aquesta via com normalment faig amb totes les que obro en solitari. Només afegir que el pont de roca del L1 costa de veure però hi és.

A combinar amb alguna altra, sinó se us farà curta.

Nova via. Mar de Confusió al Serrat del Coniller.

L'allargada cara sud i sudest del Serrat del Coniller atrau les mirades des de Coll de Nargó cap a ponent. Fa molt anys vaig interessar-m'he per aquestes parets però hem van dir que ja hi havia vies (que innoscent que sóc). Molt anys més tard, en van sortir unes de super equipades que han "popularitzat" el lloc. D'espai en queda, així que en una visita de fa poc, s'em va perdre la vista .

Mar de Confusió és una curta però intensa via on l'escalada cap a un mar desconegut farà que dubteu de si aneu pel camí correcte o no. Els dos primers llargs són una autèntica delícia i deixant-vos portar pel corrent (de cantells) arribareu a bon port.

Roca impecable amb alguna crosta a l'inici. Tascons (sobretot els tascons), Friends fins C1, Aliens i cordinos. Reunions a reforçar i llargs amb assegurances justes. Pas clau a l'entrada de l'R2, sense possibilitat de trampa.

Apa! Fins aviat i els del projecte de l'esquerra, perdoneu-m'he... però em sembla que us he robat la linea.

Nota (de l'11 de Desembre de 2014): Bona via, si senyor! i molt content de com a quedat. Graus no massa collats però s'ha d'escalar i estar segur de seguir el camí correcte.

El company s'ho ha passat bé que és el que compta: si a ell li ha agradat ja em dono per satisfet, jeje!!!

Bàmbol a la Roca dels Arcs.

La caiguda d'un altre mite. Un dia vaig dir que a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià no hi tornaria a escalar en cap de setmana, però avui tenia un parell de bones raons per fer-ho. La primera, la repetició de la difícil i bonica Bàmbol.

Encara recordo la volada que algú va tenir al famós llarg de travesia (L3), suposo que allò va provocar que mitifiques la via fins el dia d'avui. I la veritat és que he disfrutat molt tot i no poder-la encadenar tota en lliure (llàstima) però si fent-la sense clavar. Bonica, difícil, inteligent, atrevida i vertical, oberta amb bon criteri però que la saturació de vies de la paret l'ha perjudicat. Part superior indefinida.

Com he dit, pot fer-se bé sense clavar però pujant una mica el grau obligat. El que si cal dur són tascons, Friends fins C1, Aliens i bagues sabineres. Roca molt bona menys un tram del L1 i compte que el de segon també li tocarà escalar. Llargs sense expansions però amb algun que altre clau i reunions montades amb burils força vellets.

Apa! Fins aviat i ...la segona raó, ha estat una invitació impossible de rebutjar. Felicitats crack!

15 anys de... la Furgo del Pasti al Cor de Perles.

Sempre que mirava els llibres de piades de l'Alt Urgell em seduia la ressenya d'una bella sirena, i en un dia fred o molt fred d'hivern de fa 15 anys, vam decidir repetir una de les vies que allí i sortia: la Furgo del Pasti al Sector del Cor a Perles.

Via bonica, equipada i ben assegurada que vam fer al límit de la sensiblitat dels dits. Però com que calia aprofitar el dia, encara vam rematar-ho amb una mica d'escalada esportiva al Sector Cristine.

Apa! Fins aviat i ...divina juventud!!!

La Via del Xavi a l'Ag. de l'Esquelet i la Hello Harry a l'Ag. del Pinguí.

Últimament sempre que vaig a Montserrat em pelo de fred, i tinc dues opcions: ho deixo d'anar-hi o busco unes millors condicions, perque ja en començo està tip d'anar amb vint-i-cinc capes de roba i no tenir tacte als dits. Avui a la regió d'Agulles (sense sol i amb vent) a la Via del Xavi de l'Esquelet i la Hello Harry al Pinguí, fent-ho així, baixes d'una i comences l'altra.

La primera és la típica escalada d'Agulles dels vuitanta: fina, vertical, d'equilibri i sobretot un grau apretat de collons. Menys mal que els burilillos encara estan a prop. El L1 encara l'he encadenat però el L2 (sense tacte al dits) m'he pillat com una bèstia.

I la segona, amb les mateixes sensacions tèrmiques, l'he apurat fins que m'he ratllat i he fet un parell d'A0: L2 6a i L3 6c màx. a confirmar. Almenys el desplom final trenca una mica la tònica de finura i equilibri.

Les dues tenen la roca molt bona vigilant amb les arribades al cim. Ben assegurades en els trams difícils, la del Xavi amb burils en bon estat i la Hello Harry restaurada amb parabolts. Descens en rapel segur de 15m pel vessant nord (a l'Esquelet cal desgrimpar uns metres per trobar la instalació) i poca cosa més a destacar.

Apa! Fins aviat i ara us dies de repòs que ja toca.

La Carterophobia a la Paret del Doll.

De vegades, hi ha vies que et sorprenent gratament i marxes amb un bon gust de boca. I altres vegades, és tot el contrari. Això és el que m'ha passat avui a la Carterophobia de la Paret del Doll, una via que pensava que disfrutaria més per les seves característiques però que en cap moment m'hi he acabat de trobar a gust del tot.

Això ho dic sobretot pel tacte de la roca, molt bruta de pols i on sempre tens la sensació que els peus han de relliscar. Els últims llargs són els millors (sobretot l'últim), per diedres verticals on en diversos punts t'has d'empotrar o passar directament en xemeneia, tot i així, no compensa l'esforç de la resta de la via.

Com dic, la roca és molt bruta i en general no massa bona, a més a més tenim els dos jardins intermitjos i algun que altre tram herbós (L1). De material: 4 claus variats, tascons, Friends (fins C4, repetint al gust però sobretot els grans), Aliens (també repetint al gust) i un bon assortit de cordinos i bagues per ponts de roca i sabines/arbres.

Apa! Fins aviat i NO aneu amb roba neta que l'haureu de d'espolsar segur!!

El Regne del Camelot a Busa.

Des del dia que vaig veure la ressenya del Regne de Camalot a la paret sud de Busa vaig dir-m'he que l'havia de fer. Ha plogut bastant des de llavors però finalment a arribat el dia i la via a complert amb les expectavives: molt i molt bona, de les millors de la paret, tot un viot!!!

Des del primer metre fins l'últim s'ha d'apretar, aquí no es regalen ni els quarts. Personalment estic super content ja que l'he tret tota en lliure, però crec que el grau està una mica massa apretat en els dos primers llargs. Destacar l'increïble L3: dur, difícil i molt sinuós (cintes molt llargues) i el preciós L4: un diamant amb una roca fora del comú (per ser Busa).

Porteu Friends fins el C4 (repetint el C2, C3 i opcionalment el C4), els aliens i un ganxo ample per si de cas. Roca bona en general però amb diversos trams on cal vigilar en el L1 i L3. Les dues primeres reunions estan amb parabolts i les dues darreres en sabina i pi respectivament.

Apa! Fins aviat i ...compte que el de segon també li tocarà escalar.