L'Ocell Garratibat al Cap del Guerrer

Pffffffff!!!!! No anem bé, no. Això de no poder escalar els dies bons i tenir que fer-ho els dies dolents, no pot ser. Avui curta escalada a Montserrat entre ruixat i ruixat, i amb una roca estupenda (sort que s'ha anat assecant de mica en mica).

Hem fet l'Ocell Garratibat al Cap del Guerrer d'Agulles. Escaladeta fàcil i sense pretencions. Ben just per amortitzar el viatge i l'excursioneta, jeje!!

Vieta equipada i semirestaurada. Roca bona en general. Descens en rapel volat ben xulo i poc més a destacar. Molta informació per la xarxa.

Apa! Fins aviat i el més maco de tot és veure els colors canviants de la roca amb la pluja.

15 anys de... la Kavernícola a Canalda

Junt amb ca la Rita, les Coves del Moro és dels llocs més curiosos de la Paret de Canalda i et sorprens de les filigranes que feien els ancestres per viure o sobreviure. No és un lloc que si arribi amb facilitat, i fa 15 anys cap via d'escalada hi passava, així que vaig decidir obrir-n'he una: la Kavernícola, però esquivant la balma per un diedre de l'esquerra.

Primer hi vaig anar en solitari però una caiguda en el L2 va fer-m'he repensar l'empresa. Poc després, acompanyat d'un bon amic vam acabar-la, oferint una escalada practicament desequipada i sinuosa, buscant sempre les debilitats de la paret i el camí més fàcil. Bona roca però amb nombrosos jardins i replans.

Apa! Fins aviat i l'entrada a l'R2 l'han fet en lliure (6b), sinó.... pas de ganxo "a muerte".

La Bluesnake, la Quadrophenia i la Toti a la Bitlla.

Des de les primeres escalades, sempre que parlàvem de la regió d'Agulles de Montserrat acabàvem fent referència al binomi indissoluble que formen els cigronets montserratins i l'escalada fina (filipina). I una clara mostra d'això ho podeu trobar en aquestes tres vies de la cara est de la Bitlla: la Bluesnake, la Quadrophenia i la Toti (o Puyal Benavent).

La primera l'he fet en solitari i la segona en top rope en recuperar el llarg, ja que totes dues pugen molt properes i compartint les reunions. Vies practicament idèntiques: L1 lleugerament tombat i L2 una mica més vertical, escalada fina i d'equilibri, i assegurances justes. Destacar la sortida de l'R1 que si es vol fer en lliure cal una bona apretada.

I la tercera l'he fet en cordada per la tarda amb algunes petites diferències vers les altres dues: L1 finet i d'equilibri, lleugerament tombat i exposat. L2 curt, explosiu i ben assegurat. I L3 ben assegurat i vertical, amb bona presa just fins al final on s'acaba tot. El traçat original feia més ziga-zages per la paret però amb la restauració l'han adreçat una mica quedant més bé i de grau similar.

Les tres vies estan equipades: la primera amb burils (xapa recuperable), la segona amb espits i la tercera semirestaurada (xapa recuperable i xapa de parabolt de 10). Roca molt bona amb alguna llastreta anecdònita. Menció especial a la graduació: un montserratí acostumat en aquest tipus d'escalada es mourà amb relativa fluidesa però un NO montserratí fliparà en colors. Tot i així, grau apretat i desploms passats de voltes.

Apa! Fins aviat i descens en ràpel.

15 anys de... el Diedre Pericman a la Paret nord d'Ecos.

Totes les parets de Montserrat tenen una o més d'una clàssica, i a la Paret nord d'Ecos la clàssica es diu Diedre Pericman. Així que, avui fa 15 anys, vam anar a repetir-la i pel que he llegit no ha canviat gens (i això no sé si és bo o és dolent).

A la ressenya que duiem tot estava entre el Vº i V+, actualment n'he vist algunes de fins a 6b. Doncs... ni tant, ni tant poc. Però un parell de llargs de 6a mantinguts si que els trobareu i amb els burils de l'època!! que encara fa més gràcia.

La roca bona (menys l'inici i el final) tot i l'aspecte fràgil que pugui tenir. Com més bona tècnica tingueu de diedre/fissura més amable us semblarà l'escalada, però sinó, llavors si que haureu de serrar les dents.

Apa! Fins aviat i serrar les dents com vam fer nosaltres després del ruixat primaveral en els dos darrers llargs, jeje!!

Náufragos de la Soledad a la Paret de Catalunya.

He de confessar que ahir estava nerviós i aquesta nit gairebé no he aclucat l'ull, però després de tants dies sense fer una via de veritat no sabia com respondria ni el cos ni el cap. Finalment, la jornada a estat genial i he disfrutat moltíssim de la Náufragos de la Soledad de la Paret de Catalunya.

La podríem dividir amb tres parts: la inferior poc agraïda, amb roca gris i trams herbosos. La part central molt bona, aèria, atrevida i atlètica. I la superior per la Fil d'Ariadne. Les ressenyes antigues marcaven molts trams d'artificial però actualment amb un grau de 6b pot fer-se gairebé tota en lliure i sense clavar (augmentant un xic el grau obligat) però guanyant amb agilitat i rapidesa

Via semiequipada i restaurada (que en algunes reunions penjades s'agraeix molt). De material podrem passar amb els tascons, friends fins C4 (repetint fins C2), els Aliens i una xapa recuperable. Amb aquest material el grau obligat ronda el ED-/A1. La roca és bona però en diversos trams s'ha de vigilar.

Apa! Fins aviat i cuideu molt aquesta pitonisa que sinó la trobeu haureu d'apretar de valent.

15 anys de... la Cervera Raúl a la Talaia Gran.

Després de passar una ventada nit al cim de St. Jeroni i de comprovar que la calor del dia anterior m'havia fet veure tota l'aigua que duia al damunt, va tocar el torn de cercar una font. Així que em vaig dirigir al Torrent del Migdia per abeurar el bestiar i fer una bella escalada a la Talaia Gran.

Crec recordar que fa 15 anys la Cervera Raúl encara estava amb burils, i recordo que en alguns d'ells les xapes recuperables no entraven i em vaig tenir que espavilar amb els tascons. Actualment crec que està equipada o practicament equipada i restaurada o practicament restaurada. Per si de cas, porteu alguna xapa recuperable i algun alien.

Apa! Fins aviat i disfruteu-la que és molt bonica.

Pel teu Somriure, Cel i la Cuervix a la Pastereta.

Amb les boires que hi havia avui arrossegant-se per Monteserrat, no donava ni un duro per escalar. Però en un acte de fe hem anat a la Pastereta a provar sort i vés per on, ha quedat un dia genial després de passar un xic de fred a primera hora.

Primer hem fet la Pel teu Somriure, Cel. Entrada rabiosa si la fem directa i part superior navegant per terreny fàcil amb final comú amb l'Aresta Brucs (via blava).

I després hem apretat una mica més a la Cuervix: escalada fantàstica amb les assegurances alegres però sense excès (i encara n'em fet una més: la Zoe, però aquesta ja és més forçada amb diverses assegurances a desmà).

Vies equipades, preveure alguna cinta llarga. Roca molt bona i adherent. Força rapides i perfectes per combinar-les amb les seves veïnes. Descens en rapel, si es va amb una sola corda que sigui de 70m mínim.

Apa! Fins aviat i no entenc com és poden deixar uns rapels amb aquestes instalacions.