Jornada completa a Sant Benet.

Bona campanya de vies porto aquest any a la regió de Sant Benet a Montserrat. Avui, amb bons amics retrobats, n'hem fet tres: la Broma de Satán al Mirador dels Ermitans, la Cerdà Pokorski a la Prenyada i la Yeti a la Mòmia.

La primera més que una broma era una vacil·lada amb la ressenya que dúiem. Ara consultant per internet veig una graduació més realista i més d'acord amb el que m'ha semblat (que consti que m'he pillat com una bèstia). Equipada i restaurada.

La segona clàssica i bonica. L'entrada original crec que no la fa ningú . Destacar el L4: atlètic i de col.locar-se bé. Assegurances antigues sobretot els claus (reforçables amb aliens).

I l'última on val la pena anar relaxat perquè les assegurances no estan precisament aprop. Equipada i restaurada, també.

Roca molt bona en general a la Broma de Satán i la Cerdà Pokorski i, alguna llastra dubtosa en el L2 de la Yeti, la resta cap problema.

Apa! Fins aviat i uf!!quin munt de "guiris" pel monestir!! ...sort que a la comarca no n'hi ha, hehe!!

Via Cerdanyola a Cabirols

Ja fa temps, vaig fer un intent a una via de Cabirols i en vaig sortir ben desorientat. Vaig fer-ne una ressenya i cada cop que obria la guia del Pedraforca apareixia a primera fila. Ja tenia ganes de tornar-hi ja, però la assoleïada costa per la tartera de la Dent de Cabirols em feia una mandra terrible, així que avui hi he anat per l'ombra del bosc resseguint corriolets perduts.

He fet la Cerdanyola, o almenys gran part d'ella: només em queda el dubte de la part central que era molt indefinida. Però anem a pams: la part inferior és sinuosa per uns diedres evidents i fàcils de seguir. La del mig, indefinida amb poquíssims rastres de pas. I la superior atlètica, vertical i amb possibilitat de serpentejar per la via Badalona. Tot i el que pugui semblar, la via és bonica: injustament abandonada.

Com ja us podeu imaginar, a la via gairebé no hi ha res (tres pitons i un pont de roca) però molts arbres per muntar reunions. Per tant, porteu tascons, Friends (fins C3), Aliens i bagues llargues (algun pitó opcional).  La roca l'he trobat bona en general (a vigilar en els replans i algun tram herbós en el L1 i les feixes). Si vigileu amb el fregament podeu empalmar llargs com us indico a la ressenya, sinó, haureu d'improvisar.

Apa! Fins aviat i preneu nota per aquest proper diumenge.

L'Aresta Brucs i l'Aresta Nord del Dit.

Dia de St. Joan passat per aigua i jo des de darrera el vidres de casa anava rumiant on podria anar i, per variar una mica, Montserrat a tornat a triomfar però aquest cop a la regió de Frares Sud que la tinc poc trepitjada.

El Dit està envoltada d'una aurèola de difícultat i exposició que sempre m'ha fet respecte, i era inevitable que algun dia ho afrontés i, el dia a estat avui. Entre boires i plugims m'he trobat al peu de l'Aresta Brucs  (o Sorolla). Via preciosa i una claríssima mostra de la involució que a vegades pateix l'escalada.

I com que m'he quedat amb les ganes d'escalar un xic més, he aprofitat el rapel de descens per donar una ullada a l'Aresta Nord i escalar-la tot seguit. També molt bonica i amb la mateixa tònica que la seva veïna del vessant oposat.

Escalades sobre roca molt bona en general i alguna que altra expansió (de totes les èpoques i de totes les qualitats). Amb aliens, bagues per merlets i habilitat per col.locar-ho ja fareu. Reunions segures i ràpel equipat (35m).

Apa! Fins aviat i cuideu molt aquestes antiqualles que valen el seu pes en or, no només pel que són, sinó per on són i el que representen.

L'Entre Aigües a les Roques de Vall-Llonga.

En el punt més estret de les gorges del Cardener, l'esvelt pont de Vall-Llonga permetia creuar les aigües del riu sota la mirada de dues crestes rocoses que semblaven voler-se tocar. L'únic rastre que en queda d'aquell indret és el que pot sobreeixir de l'embassada de la Llosa del Cavall. Així pel costat de llevant s'enlaira la popular Cresta del Sol i pel de ponent la desconeguda Cresta de Vall-Llonga, i a la seva cara sud la via que ens ocupa: la Entre Aigües.

Via que troba un inteligent traçat per un vessant poc atractiu a priori. Ben resolt per no tenir problemes i més longitud de la que aparenta. Vistes magnífiques de la Vall de Lord i de l'embassament (procureu que estigui ple del tot).

Semiequipada (només alguns flotants), reunions en arbres o montades i roca bona. Fletxa a l'inici. En el descens, primer pel vessant nord per anar donant la volta fins arribar al vessant sud i al peu de via. En l'aproximació porteu una armilla reflectant per la carretera i un frontal pel túnel, així evitareu sorpreses desagradables.

Apa! Fins aviat i desagradables com trobar-te això tant proper a un parabolt... qui el xapa, ara?!?!

L'Alquimista a la Talaieta d'en Barbé.

Les casualitats de la vida m'han tornat a portar a la Talaieta d'en Barbé a Montserrat. Tants anys sense anar-hi i en dues setmanes, dues vies. Avui l'última via oberta al lloc: l'Alquimista, via sense referències però que ressenya en mà feia bona pinta.

La via no és lletja però li falta quelcom... suposo que pateix el síndrome de les vies noves i encara poc repetides: herba per aquí, sorreta per allà, algun que altre còdol volador i algun que altre on és millor que no voli. Mantinguda, vertical i amb una graduació original una mica estranya: en alguns llargs està super apretada (L5)  i en d'altres relativament regalada (L3), faig la meva proposta amb la ressenya que us penjo (ja direu que us sembla).

Excepte el L4, la resta està gairebé equipat (en el L1 val la pena reforçar els claus existents ja que són de joguina). Les reunions també estan equipades i algunes amb anelles per rapelar. Compte en el L4 a NO seguir el diedre principal (en els arbres del diedre hi ha alguns cordinos per si és vol rapelar la via, poc recomanable). La roca és bona en general menys l'entrada a l'R3, tot i així prestar atenció que és poc adherent.

Apa! Fins aviat i ara toca que la repetiu... que ja us he explicat prou coses.

La Primavera Sinusoidal a la Paret de Zaratrustra.

Tempesta de llamps i trons ahir a la nit, i pluja... molta pluja, massa per anar a la muntanya com tenia previst. Així que m'he comformat amb una vieta a la Paret de Zaratrustra de Vilanova de Meià: la Primavera Sinusoidal:

Via típica del lloc, amb inici per murs de franges bonics i atlètics, i desplom final per donar ambient al tema. L'existència de vies esportives en els dos primers llargs l'hi treu personalitat i caràcter podent anar a xapar assegurances de millor qualitat sempre que es vulgui.

Força equipada en general, només ens caldrà els Aliens per arrodonir la jugada. Si estirem el L3 fins la reunió de la Via del Buitre, trobarem totes les reunions equipades (menys la del cim) i si vigilem amb el fregament podem fer-la en dues llargues tirades. La roca molt bona i bona presa en general.

Apa! Fins aviat i ombra fins les 12h... penseu-hi.

Via dels Ermitanets a la Castellassa de Vilamala.

Un mail m'informava de diverses obertures a Vilamala un dels entorns més salvatges i feréstecs de la meva comarca només comparable amb la seva bellesa vestida de verd i gris. Aquest mail poca cosa més explicava i Vilamala és molt laberintic si no saps on vas. Així que calia trobar el perfil de l'anomenada Castellassa de Vilamala, i no només el perfil, sinó també un corriol que m'hi portes.

Corriols de carboners que baixen per les rues arbrades fent giragonses on el problema rau en trobar l'inici, la resta és anar seguint sempre alerta a les poquetes fites que anirem trobant. Poc més puc dir-vos: un bon instint serà més útil que totes les paraules que us pugui escriure (jo també he fet el porc fer fins que l'he trobat de casualitat).

La Via dels Ermitanets és molt fàcil i l'únic interés que te és el de l'excursió per arribar-hi i les vistes existents des de la petita punta que fa de cim. Espit visible des del terra.

Apa! Fins aviat i us deixo l'enllaç d'una piada que us devia de fa força temps.