Esperó Central (o Sánchez Galí) al Calderer.

De mica en mica l'estiu imposa la seva llei i això obliga a buscar la fresca de l'ombra i de les muntanyes. Avui hem anat al Pedraforca a fer l'Esperó Central del Calderer, també anomenada Sánchez Galí. Per arribar-hi hem entrat pel Gran Diedre fins les cornises.

Bona i atrevida via. Variada, aèria i difícil. L1 molt tècnic (en lliure deu rondar el 6c tranquilament)... de fet, els dos trams d'artificial (principalment el L3) ho són perque és tant llis i tècnic (sobretot de peus) que dóna molt poc marge a l'escalada lliure relativament assequible. Els claus de l'època tampoc motiven a intentar-ho gaire.

Semiequipada però on cal reforçar-ho practicament tot (especialment les reunions). En principi amb els flotants habituals ja fareu però hi ha uns quants pitons del tot imprescindibles, procureu no arrencar-los sinó s'haurà de portar claus. Roca molt bona i compacta en general, només cal vigilar a l'inici del L2 i el final del L4.

Apa! Fins aviat i ...alguns llargs és poden empalmar, per exemple: L2+L3 i L4+L5.

15 anys de... la Via de Tots a la Sud del Pedraforca.

El Pedraforca és una muntanya que imposa respecte. Fa 15 anys practicament no en coneixia res però vam decidir aventurar-nos per la via més llarga de la cara sud: la Via de Tots. Recordo que feia una calor terrible i la suada fins a peu de paret va marcar-nos la resta de la jornada.

Una llarga jornada al sol, patint més que no pas disfrutant d'una bonica i variada via. Actualment restaurada però que no cal infravalorar: hi ha trams difícils i trams amb roca a estudiar. La Gran Diagonal i la feixa superiror permeten abandonar sense complicacions però val la pena fer-la sencera.

Apa! Fins aviat i ...alerta! no us confongueu amb la via veïna.

Diedro de los Vascos al Trident.

Sempre que vaig a Ordesa em quedo com encantat, la verdor del bosc amb el gris de la roca m'atrapa sense remei. L'any passat vaig quedar-me amb les ganes i aquest any volia anar-hi si o si. Finalment a sortit l'oportunitat ni que sigui fent una solitària (gràcies als companys de viatge per deixar-me acoplar).

Com que no volia problemes he escollit una via fàcil, he escollit el Diedro de los Vascos al Trident (Gallinero). Via amb dues parts clarament diferenciades i oposades: la part inferior lletja i herbosa que dóna accés a les pendents intermitges (més que recomanable anar encordat i assegurar-se convenientment). I la part superior, la que realment és la via i la que realment val la pena. Bonica i vertical, amb bon ambient i trams atlètics.

Recorregut evident i practicament desequipat (només algun clau a les reunions i poca cosa més). Roca molt bona i cantelluda. Pot fer-se en tres llargues tirades si és vigila molt amb el fregament (sobretot als últims llargs). Tascons, Friends (fins C4), Aliens i bagues (en principi no cal repetir res si gestionem bé el material).

Apa! Fins aviat i ... sol només una estoneta a migdia.

L'Antibaby a la Bessona Inferior.

Torno anar a Montserrat, torno anar a Agulles que és on aquests dies està plovent menys i on tarda més en fer-ho. Avui el companya escollit la via i jo, com he pogut, he intentat seguir-lo però tant a ell com a mi ens a tombat: quina via més folla!!!

L'Antibaby (o Antibeibi) he trobat que és una bona via però molt difícil de fer a vista: presa roma, poc evident, panxes molt bloqueres i explosives... vaja! tot el que a mi no em va (deixant de banda que els 7a's encara no els faig ni de broma). Destacar sobretot l'inici de via (fins la tercera xapa): tècnica, relliscosa i obligada, per mi descaradament el tram més picant de la via. La resta, ben assegurat els els trams difícils i més alegria en els fàcils (si estàs disposat a fer 7a's, els 6a's t'han de sortir xiulant).

Està equipada (11 cintes + R. alguna llarga) i si voleu podeu portar una baga per llaçar un merlet a l'inici del L3 però està en un tram de bons i cantelluts còdols. Totes les reunions estan equipades i les tres primeres amb un punt de rapel, les altres ja no. La roca tot i ser molt bona no acaba de ser perfecta i de tant en tant vas tirant alguna crosteta que et posa dels nervis.

Apa! Fins aviat i... cagon l'ou, a mi m'ha tombat per golejada, i això no em barrufa, jeje!!

La Carbono 14 al Setrill.

Avui hem estat afortunats però una fortuna perfectament analitzada i donant un bri de confiança a la previsió del temps que donaven tempestes a partir de migdia. Així que a la regió d'Agulles de Montserrat sentiem els trons en estereo però sense mullar-nos, jeje! Hem fet dues vies al Setrill, primer la Ful de Sac ja piada al bloc i després la bonica Carbono 14.

Bonica, atlètica i ben assegurada . Escalada sobre pressa més bona i gran del que em pensava però tot i així amb un grau super apretat. La part central és comuna amb la Bon Voyage també piada al bloc i la sortida al cim va a buscar gairebé l'Aresta Brucs (tingueu-ho en compte).

Via equipada amb assegurances justes i roca excel.lent. Precaució, al de segon, en el flanqueig d'entrada a la via i en el del L2. Possible descens rapelant i a combinar amb alguna altra.

Apa! Fins aviat i ...per mi, la primera panxa és 6b tranquilament.

Sinuhé i Laura Garcia a la Paret de St. Jeroni.

La Paret de St. Jeroni de Montserrat fa mandra anar-hi. Quan la veus allà dalt de tot sempre dius: -Vaaa, un altre dia!-. I ves per on, aquest altre dia acaba arribant. La seva orientació oest la fa ideal pels dies que busques ombra des de bon matí. I la seva modesta alçada convida a fer-ne dues i així ho hem fet: primer la Sinuhé i després la Laura Garcia.

La Sinuhé comença a l'R1 de la via d'Hivern, just al collet de l'Agulla Trobada, essent bonica i directa. Escalada fina i Ae final on cal estirar-se molt (i al primer pas estirar-se moltíssim, ja ho veureu, recomanable antena o ganxo).

I la Laura Garcia és una via molt bonica, sobretot l'últim llarg. L1 amb una entrada molt fina, L2 en sostre curiós (estreps recomanables) i L3 de continuitat molt bo.

Vies equipades menys el L1 de la Sinuhé (que correspont a la via d'Hivern, dur friends fins C2). Roca molt bona en general (la Sinuhé amb una mica més de crosta). I descens recomanat per la Excelsior: dos rapels de 50m.

Apa! Fins aviat i ombra fins a migdia però ventet gairebé assegurat a partir de llavors.

15 anys de... l'Stop CO2 a la Paret de la Batalla.

A Vilamala, en aquests darrers anys, s'hi han obert bastantes vies algunes de populars i altres de desconegudes. Però per desconeguda l'Stop CO2 a la Paret de la Batalla, la primera oberta en el clot i possiblement amb només aquesta repetició  d'ara farà 15 anys.

Via molt poc equipada on cal una bona dosi d'intuició i sang freda per anar trobant el quatre espits que hi ha (qui diu quatre diu sis). Plaques difícils d'assegurar amb alguns friends i alguns claus. Tot força artesanal, jeje!!!

Apa! Fins aviat i accés recomanat rapelant per la Llamp de Llamps...ulls ben oberts per trobar la primera instalació.

Nota (del 4 d'Agost de 2015): Repetim aquesta via a l'ombra de les llargues tardes d'estiu i refresquem els pocs records que ens quedàven a la memòria: escalada fina, de navegar i buscar-se la vida per assegurar-se.

Aquest cop feta sense clavar però usant els friends i Aliens a fondo. Actualitzo la ressenya, així que us la podeu tornar a descarregar.