No hi ha paraules.

Sóc un sac de sentiment múltiples difícilment expressables. No tinc paraules per descriure el que a passat avui, fins hi tot diria que és un malson... però malauradament no ho és. Mai hagués imaginat que l'Estat espanyol volgués arribar tant lluny. Jo he pogut votar però el preu d'alguns catalans ha estat molt alt, massa alt. Les imatges parlen per si soles.

Companys i companyes, amics i amigues, catalans i catalanes, l'estat espanyol ja no te res que em pugui oferir, ja no vull res d'ells, ja no vull saber-ne res més. Bona gent d'aquest petit gran país, si en algun moment podia tenir un bri d'espanyolitat avui s'acaba d'esfumar.

 La meva ruptura emocional és definitiva

fins el dia que em mori.

Apa! Fins aviat i visca Catalunya lliure.


Nota (del 4 d'Octubre de 2017): Com es pot negar la realitat d'una manera tant flagrant? Com és possible veure l'evidència d'una manera tant diferent? Com pot ser que s'ignori el que ha passat?
 Catalans i catalanes, aquesta és la justícia de l'Estat Espanyol, aquesta és la fraternitat que ens té. I per rematar-ho, un rei (que és fa dir de tots) que menyste un poble i ignora tots els ferits. Borbó tenia que ser i Felip s'havia de dir (cap infant català amb aquest nom, que caigui en l'oblit si us plau).
  

    
Nota (del 16 d'Octubre de 2017): Indignació és quedar-me curt davant l'ús indiscriminat que fa l'Estat Espanyol del que ells anomenen justícia. Cada dia queda més palès que això de la separació de poders a mort. Per aquesta regla de tres jo també sóc un sediciós... però vès per on, jo ja no ho puc ser perque no sóc espanyol.

Nota (del 2 de Novembre de 2017): Cacera de bruixes en tota regla. Empresonar un govern escollit de forma democràtica per defensar idees polítiques sota falses acusacions de rebel.lió és senzillament impensable en un estat que és fa dir democràtic. Volen un pensament únic, volen uns gossets mansos i obedients mentre ells poden fer i desfer les seves corrupteles al gust. Doncs, ho sento però no, no penso passar per l'adreçador. Visca la República Catalana.

Nota (del 12 de Juny de 2019): Vist per sentència el judici de la vergonya de l'anomenada justícia espanyola. Escrita o no aquesta sentència, el monarca borbó ja va marcar les directrius. De res serveix estar en possessió de la veritat i la raó si el que està en joc és el poder i la unitat de la seva moribunda patria.

 

15 anys de... la Cobra al Roget.

La paret del Roget és possiblement de les menys concorregudes del Pedraforca. Jo mai trobava el moment per anar-hi: a l'estiu massa calor, a l'hivern massa fred i a entretemps no tens el xip per anar-hi. Avui farà 15 anys vam decidir fer la via més fàcil que hi havia i Déu ni do del que vam tenir que apretar.

La Cobra el més destacat que té és aquesta impresionant xemeneia, més difícil del que sembla i molt difícil d'assegurar (crec recordar que vaig posar dues assegurances en 40m). De la resta, no recordo gran cosa... només que vam baixar caminant per darrera buscant el camí més amable entre resalts i tarteres.

Apa! Fins aviat i sort que les xemeneies s'em donen bé sinó... pfffff!!!!

Via del Pardal a Busa.

Tornem a Busa cercant una via tranquila per poder agafar rodatge i la Via del Pardal en ha deixat amb un regust agredolç. Agre per la tensió d'una roca no sempre fiable i dolç per la quantitat de xapes i bon ambient a la part alta.

Les tirades no són massa llargues i això fa pensar en empalmar llargs però la quantitat d'assegurances i la ubicació d'aquestes fa que acabem amb molt fregament. Així que el millor és anar llarg a llarg per disfrutar-la, sobretot els dos últims, i el bon ambient de l'R4 ve de regal.

De material només cal unes 13 cintes variades + reunions. I la roca és dubtosa a la part inferior i bona en la superior. Ombra fins a migdia.

Apa! Fins aviat i si volem empalmar llargs dur unes 21 cintes + R.

Ambigú a la Pala Alta.

Feia dies que no podia escalar i la veritat és que en tenia moltes ganes, sort que el ruixat del matí a anat a menys i al final a quedat un dia radiant, ideal per apretar una mica a l'Ambigú de la Pala Alta del Montroig.

Via curta que em acabat d'allargar fent l'últim llarg de la Rock'n'Roll del Corriol. Destacar el L1 com el més obligat i difícil (encara que l'inici del L3 també Déu ni do) i el L3 és el més bonic amb un desplom final super xulo i atlètic.

Escalada semiequipada on farà falta algun tascó (opcional), friends fins el C3 i els Aliens. La roca molt bona en general però amb diverses crostes al L1 i l'inici del L2, precaució.

Apa! Fins aviat i si continua aquesta fresca haurem d'acomiadar les vessants a l'ombra... que tampoc va malament!!

15 anys de... la Via del Corb a la Roca Gran de Ferrús.

La Roca Gran de Ferrús és una d'aquelles parets realment boniques d'escalar: tranquilitat, paisatge preciós, altiva i amb bones vistes, aire fresc i net, etç etç. A mi em va costar anar-hi per primer cop (les pistes de fa 15 anys no eren com les d'ara) i la primera que hi vaig fer va ser aquesta perla oblidada que és la Via del Corb.

El que m'ha quedat més en el record és de via bonica amb un L1 vertical, compacte i difícil. També recordo que ens va costar trobar l'inici (al ser la primera vegada, tot ho veia igual) però un cop en paret la vam seguir bé. A part d'això poca cosa més. Diuen que està equipada però si porteu uns tascons no us aniran gens malament en els trams fàcils.

Apa! Fins aviat i busqueu burils vermells... si és que queda vermell per trobar, jejeje!!

15 anys de... la Tarantel.la i la Micky Mouse a la Roca Gris.

Aquestes dues vies de la Roca Gris de Montserrat són com la cara i la creu de l'escalada: la Tarantel.la poc repetida i la Micky Mouse super freqüentada, i això que van tant aprop l'una de l'altra que gairebé es molesten i tot.

Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys i la veritat és que no recordo gran cosa: de la primera recordo el L1 amb alguns claus bastant casolans i de la segona recordo el magnífic L2. De la resta, res més.

Apa! Fins aviat i ...compte amb la reunió cimera que és molt cutre si no l'han arreglat (això també ho recordo, jeje!!).

Nota (del 20 de Novembre de 2017): Repeteixo amb un vell amic la Michy Mouse i refresco la memòria d'una via que gairebé no en recordava res.

He fets alguns retocs a la ressenya i només afegir que algun friend pel L3 us pot ser útil (C1). 

15 anys de... el Somni de Quimfer a la Roca dels Arcs.

Sembla que fos ahir que van obrir la Somni de Quimfer a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià i mira, jo ja fa 15anys que la vaig repetir per primer cop (el segon el Nov-08). Fua!! Com passa el temps!!! Recordo que aquest dia vam sortir rebotats de la Makoki i com a pla B no va estar gens malament.

Aquesta via va crear polèmica en el seu dia per parasitar o trepitjar la Montse Pueyo en els dos primers llargs, però de mica en mica i sobretot la seva freqüentació a fet que sobrevisques. De fet, la via és super xula i ben assegurada (encara que a la foto i veieu un Alien... les circumstàncies d'aquell moment o feien recomanable).

Així que un bon grapat de cintes, uns bons braços i a disfrutar de la roca i de l'escalada tipicament vilanoniva.

Apa! Fins aviat i per cert, el L3 sempre se m'ha resistit... haurem de tornar-hi, jeje!!