Nova via. Pilar Oriental al Pic d'Esquella.

En una excursió a començaments d'estiu per la zona d'Envalira (Andorra) la meva mirada és perdia una i altra vegada en el Pic d'Esquella. Fruit d'aquesta atenta mirada i en l'evolució de la llum al llarg del dia vaig endevinar un evident pilar a la part dreta de la paret que cridava ser escalat. Així que entre ahir però sobretot avui li em donat forma.

El Pilar Oriental busca les debilitats de la paret començant a l'esquerra d'una placa hiperllisa equipada amb espits que no he volgut ni provar (tranquilament podria ser 6c).

El que he obert jo, combina llargs bonics (i alguns prou difícils) amb altres de repises o rampes típics de les escalades d'alta muntanya. Destacaria el llarg inicial i els dos darrers com els més exigents.

La via està poc equipada amb les reunions a reforçar o equipar (molt còmodes tots elles). Cal dur tascons, friends fins C3 i alguna baga. Roca molt bona, amb nombrosos blocs (de totes mides) i líquen en diversos trams.

Apa! Fins aviat i compte amb la cresta final... sobretot just abans de travessar l'ull de la vida (he mogut un bloc del tamany d'un cotxe, uf uf!!!)

Ah, per cert! us he fet una altra ressenya amb foto per si us interesa o per si us resulta més útil.

15 anys de... la Just a Temps a l'Agulla del Montnou.

Si la part oriental de la paret del Montnou és caracteritza per un vistosa piràmide, la part occidental ho fa amb una arrogant proa vermellosa que acaba en agulla. Escenari molt atraïent per la fàcil Cresta del Montnou.

En aquesta proa destaquen dues fissures molt evidents: la primera la Just a Temps (que no ens agafes una tempesta d'estiu el dia de l'obertura). Via curteta per practicar amb el material en els matins d'estiu.

Apa! Fins aviat i la segona, tot i la ressenya, us l'explico d'aquí uns dies.

El Diedre Albal a Narieda Oest.

Avui ens em llevat ben d'hora per fer una vieta a Narieda Oest abans no arribes la pluja (on la prèvia ja ens ha avisat que la cosa aniria en serio i que no calia encantar-se). Així, entre núvol i núvol, em repetit la molt poc repetida i que tampoc cal que repetiu Diedre Albal. Jo, com a bon romàntic, he sucumbit a la bellesa del diedre menyspreant la vegetació existent per totes bandes.

I certament, n'hi ha i força. Només els dos trams de diedre perfectes es salven (i són francament agradables d'escalar) però la resta és un constant d'apartar branques i netejar cantos. Compte amb el fregament: la via és molt sinuosa i entre les ziga zagues i la vegetació o podeu passar malament.

De material cal dur friends fins C2, Aliens, bagues i una (o dues) xapes per parabolt a l'R1: hi ha un parabolt complert i dos sense xapa però amb les femelles (?). Roca molt bona però amb la vegetació ja comentada i reunions algunes equipades i algunes a reforçar. Possible descens rapelant (preveure algun cordino o baga) o caminant cap a l'esquerra per la gran feixa existent.

Apa! Fins aviat i d'aquí uns anys (i espero equivocar-me) ens en penadirem d'haver comercialitzat la zona amb ferrades, trail i històries d'aquestes, oi camins de l'Alt Urgell? no és pas la primera vegada que passa això i sinó pregunteu-li a Montrebei... (cagon tot!!!).

Dent d'Orlú. Clima atlàntic.

Amb la refrescada d'aquests darrers dies em aparcat les escalades a les cotes altes del Pirineu i em aprofitat aquells llocs més càlids i, la Dent d'Orlú és un bon indret. El que no pensava és que la refrescada fos tant gran i que passessim tant fred. Teniem una alineació d'astres perfecta per fer-hi una activitat d'envengadura però el clima atlàntic a estat un factor massa determinant per tirar-la endevant.

El dia d'arribada vam fer I Cal Ana a la cara sudest (sota un vent terrible). Via molt molt xula amb llargs guapíssims. Molt ben xapada, reunions perfectes i roca genial (espineta treta d'un dia que ens va agafar la pluja). Descens en rapel on cal fer-los tots.

I l'endemà (entre boires molt amenacedores que han anat marxant) em repetit la Zinkéria a la cara est. Via amb fama merescuda i on s'ha d'escalar tranquil i concentrat. Tot un viot molt guapo també. Restaurada amb totes les reunions rapelables, assegurances molt justes i en algun tram molt difícil de reforçar. Roca perfecta però amb alguna xorrera que pot fer la guitza, precaució!!

Per la primera només cal dur una dotzena de cintes i les reunions i, per la segona cal dur friends fins C2, Aliens i una til.la (pel de primer, doble). Recomanable fer un centenar de metres encordat per l'Aresta Est per evitar algun ensurt en sortir de la Zinkéria.

Apa! Fins aviat i el botí ha estat prou bo, no?

Directa a la Sur del Maupas.

Feia molt temps que tenia ganes d'anar al Maupas i feia molt temps que una paret no em provocava un sentiment d'intimidació i atracció tant gran. Després de remuntar tota la vall de Remuñe, la visió matinal des de l'ibonet dels Arenals és com la d'una onada gegant a punt de trencar.

Com que la placa més famosa de tot el Pirineu quedava lluny de les meves intencions (atac ràpid i lleuger), m'he decidit per la via Directa que em duria al cim sense miraments. Des de peu de paret he estat una bona estona desxifrant els relleus i trobar el clau que assegurava el pas més difícil de la via a estat una immensa alegria.

Així, a la via (o almenys per on he pujat jo que s'escau bastant amb la ressenya que duia) només hi he sabut veure cinc claus, tots menys un a les reunions. Jo recomanaria dur: tascons (discret però petits), friends fins C3, Aliens, bagues molt llargues i 4 clauets variats ja que algunes reunions les he vist amb poques fisures per flotants. A la ressenya us heu d'agafar la longitud dels llargs de forma orientativa. Precaució a les grades herboses inferiors.

En quan a altres dades, dir-vos: jo he estat deu hores de cotxe a cotxe (i la via és el que m'ha acupat menys temps). Dos hores fins l'ibonet dels Arenals (llargs i amb relatiu poc desnivell, aigua en qualsevol moment), de l'ibonet a peu de paret dues horetes més amb les parades per examinar la paret (curt però molt desnivell, sense pèrdua a través de la vira sota la paret de pissarra). Descens per la cresta oest, 1 horeta fins el coll de Cabrioules (molt aèria, llarga i cansada, molta precaució), la resta de descens, caminant pel portal de Remuñe (llarg però segur, algun tram sense aigua).

Apa! Fins aviat i... ah! molt important visualitzar el gendarme al final de les vires ascendents, us obrirà les portes a la resta de la via.

15 anys de... la Cresta del Montnou a la Paret del Montnou.

La Cresta del Montnou emergeig de dins el bosc com les dents d'una serra i ofereix dues vessant del tot oposades: el vessant nord, obac amable i amb multiples escapatòries i, el vessant sud extremadament altiu amb un espadat de vertigen.

La via és molt fàcil i és pot fer sense peus de gat. Només el L1 per l'evident canal nord té una mica de difícultat, la resta és una talaïa meravellosa de gran part d'Odèn.

Apa! Fins aviat i aquí teniu la ressenya perque la disfruteu com he fet jo en alguna altra ocasió (Jul-19).

15 anys de...la Màgicus a Canalda.

Les Coves del Moro a Canalda són uns enormes forats penjats a una vintena de metres del terra del tot curiosos. La Màgicus, feta fa 15 anys, aprofita l'evident esperó a la dreta de dites coves. Els records són pocs i confusos, així que agafeu-los amb pinces.

Recordo que el llarg més interessant era el primer i que en general la part inferior era prou vertical. També recordo que quan vam obrir la Cop de Gas ens va caure una 'V' que no vam saber trobar de cap manera i la vam donar per perduda. Curiosament, en fer l'últim llarg una 'V' d'iguals característiques assegura el pas (algúns van tenir més fortuna, jeje! ves a saber). A part d'això res més, snif snif!!

Apa! Fins aviat i poques repeticions garantides... potser contades amb els dits d'una mà.