15 anys de... l'Aurora Boreal a la Paret de Riu Lacó.

Aquesta via a Riu Lacó va ser com el tret de sortida a la segona generació de vies obertes a la paret i la resposta a l'interrogant de si aquelles plaques tant compactes podien ser obertes més enllà de la genialitat del mestre Xuxe. Així doncs, l'Aurora Boreal, feta fa 15 anys en solitari i repetida anyets més tard (Gen-08) era una llum que ens il.luminava el camí.

Recordo que en tots els llargs hi havia algun pas o altre que et feia treure les misèries per poder passar  (o més aviat, et feia buscar les misèries, jeje!!). També recordo que la roca era (i és) molt compacta i bona. Una bona via típica del lloc.

Apa! Fins aviat i a combinar amb alguna de les properes.

15 anys de... el Diedre Farreny a la Roca Alta.

Clàssica per excel.lència de la Roca Alta a Vilanova de Meià, El Diedre Farreny és d'una evidència i lògica absoluta. Ben vertical de cap a peus amb trams atlètics i la característica roca vilanovina tant agradable d'escalar, i per arrodonir la festa, conteu amb uns cinquens d'època que prou us faran apretar.

Llegint per internet diuen que hi ha com (diguem) un intent fallit de restauració, amb parabolts on no toca i espàrrecs sense xapa. Recordo que fa 15 anys el tema ja estava així i va fer desorientar-nos una mica ja que no en sabíem res. Actualment, la informació penjada a la xarxa us permetrà escalar-la amb més tranquilitat i amb diverses combinacions d'on montar reunió (la de la ressenya crec que és la que vam fer nosaltres).

Apa! Fins aviat i sobretot no us oblideu el material de fortuna.

Bones Festes.

Quin any aquest 2020, renoi!!! Fa un any, qui ens hagués dit que estaríem com estem: jo no, ni molt menys. Suposo que en aquest context, es fa més necessari que mai desitjar-vos un bon Nadal, un bon 2021 i sobretot sobretot una salut de ferro per combatre la Covid.

Escaladorament parlant, aquest proper any tinc un objectiu molt ambiciós per aconseguir. Serà tot un repte fer-lo realitat i espero poder-lo desgranar al blog i espero, també, fer-ne partíceps a alguns de vosaltres. No cal que us digui que les ganes de tornar-vos a veure són enormes però la prudència impera.

Apa! Fins aviat i seguirem sumant... les rialles, la por, la tensió i els disfrutar escalant ens aguarda.

15 anys de... la Via del Kiko a Busa.

El vessant sud de la presó de Busa va ser de les últimes parets en obrir-s'hi vies i la primera d'elles va ser aquesta via del Kiko. Jo, certament, no tenia massa idea de com arribar-hi i fa 15 anys el caminet del grau de l'Areny no estava, ni bon tros, tant fresat com en l'actualitat, però la via es veia fàcil i calia anar-la fer.

Poca cosa recordo i poc us puc explicar. Així que prefereixo penjar-vos la ressenya i que descobriu els encants d'aquest vessant de la muntanya vosaltres mateixos. L'únic que sé del cert, és que era molt evident: pujava per diedres (L2 un xic herbós) i alguna curta xemeneia (L3). Accés per feixa recomanable.

Apa! Fins aviat i recordeu que la moratòria durant el Desembre, Gener i Febrer només afecta la cinglera sud, la que mira a la Vall d'Ora.

15 anys de... la Rama de Ketama a Cal Fité.

 L'estètic triangle de l'Esperó de Cal Fité conté una de les vies clàssiques de la comarca. Però a la dreta d'aquesta hi ha un parell de vies més absolutament perdudes en el temps. La Rama de Ketama és una d'aquestes rareses que ben poques repeticions deu tenir.

Jo vaig fer la meva avui farà 15 anys i certament els records que en guardo no són especialment gratificants, sobretot per la roca que sempre demanava prestar-hi atenció i en general la podem qualificar de mediocre. El que tampoc recordo és si es podia rapelar o no, en qualsevol cas podeu baixar caminant cap a la dreta.

Apa! Fins aviat i aquí teniu la ressenya.

L'Esperó del Sol a l'Agulló dels Torms.

La Móra Comdal és dels racons més tranquils de la comarca (per variar, jeje!!). Personalment hi tinc una relació d'amor i odi: sempre que hi vaig m'acabo perdent i fent el porc fer per les seves costes. Avui (també per variar) m'ha tornat a passar el mateix i he acabat fent una via que no entrava dins el previst però almenys em salvat la jornada.

Plantat sota el peu de la vertical agulla, he vist l'abundant equipament i el llastimós aspecte de la roca però com que no tenia res a perdre he començat a pujar: aquí en lliure, allà A0, més amunt còdol volador, ull que això petarà, goita quin forat. En resum: el L1 ha sortit tot en lliure però en qualsevol moment pots sortir disparat i, el L2 no ha sortit tot en lliure perquè ja estava cansat de la dansa precària però si veia color. Després a casa he vist que la via era l'Esperó del Sol a l'Agulló dels Torms.

Penseu que pot fer-se tota o gairebé tota en artificial i que només cal dur cintes... un bon feix de cintes. Roca amb un tram molt bo gairebé arribant a dalt però la resta mediocre mediocre. Descens rapelant.

Apa! Fins aviat i ... en vies així s'apren a escalar i a tractar la roca amb delicadesa, jeje!!

15 anys de... la Ginseng a la Paret de Riu Lacó.

Quan et mires la paret de Riu Lacó endevines alguns escuts de roca extraodinariament compacta ratllats per unes tímides fisures. La Ginseng afronta un d'aquests escuts amb una escalada que desprèn el bon saber fer dels seus oberturistes. L'atracció era massa gran i fa 15 anys vaig posar-hi fil a l'agulla.

Recordo ja des dels primers metres tenir que apretar de bona manera i l'arribada a cada espit era un sospir d'alleujament. Vieta curta però treballosa que val la pena no infravalorar. Recordo que el L2 tenia cert bon ambient tot i la modesta alçada i que la sortida al cim era un xic herbosa per entremig d'unes sabines (res dramàtic per això).

Apa! Fins aviat i la ressenya.