L'any 2008 era any de traspàs, i em va fer gràcia anar obrir una via un 29 de Febrer (suposo que poques vies trobareu obertes un 29 de Febrer). Vaig decantar-me per anar a la Paret de l'Embut de Vilamala ja que l'aventura que vaig tenir per arribar a peu de paret, en la repetició de la Pellofes Radioactives, prou mereixia instalar-hi una linia de rapels. Per localitzar la primera intal.lació heu de visualitzar aquesta fita.
Per aquests móns de déu hi ha moltes vies inacabades i la bona vista del company n'ha detectat una al Contrafort de la Roca Alta a Vilanova de Meià. La lògica és tant absoluta que costa de creure que l'hagin deixat a mitges però les expancions trobades a la part inferior i la seva absència a la part superior així sembla indicar-ho. Nosaltres l'hem batejat com a Sons d'Ultratomba, i si en teniu més informació serà d'agraïr.
És fustrant haver-se de quedar a casa quan plou i la Dóna'n una Mica a la Paret de Riu Lacó, acabada avui fa 15 anys, tenia la intenció de poder-se repetir en dies de pluja o en dies de temps insegur. Certament, tot i tenir molt Ae, van sortir més trams en lliure del que m'esperava i apretant una mica més del que vam fer en una repetició unes dies després (Març-08), molts A0's poden sortir en lliure.
El Montgròs de Montserrat sempre ha estat una paret que m'ha fascinat. Avui fa 15 anys vaig fer-hi la meva segona via, la clàssica Estrella Polar, una molt bona via amb els seu puntet picant. De la via recordo diversos passatges: el fàcil i exposat L1, el bonic i exigent L2 i el desplom del L4 que, sense ser complicat, prou et treia de la zona de confort.
Setmana de carnaval però que amb aquests dies tant bons que fa no podem deixar escapar l'oportunitat de fer una escaladeta abans de l'anunciat canvi de temps i, abans de la traca final carnavalera de demà. Dia magnífic al Sòcol del Montroig tot repetint l'Alpinisme de Secà.
Abans de la construcció de l'embassament de la Llosa del Cavall i de la nova carretera que porta a St. Llorenç de Morunys, les gorges del Cardener eren un territori deixat de la mà de Déu. Fer una excursió a l'altiu pont de Vall-Llonga era endinsar-se un terreny abrupte i salvatge. Una autèntica pena haver perdut indrets com aquests.
La llarga cinglera sud de Busa acaba, en la seva part oriental, en un esmolat esperó que demanava (a crits) ser obert. Durant l'hivern del 2008 aquests crits van derivar en obsessió fins que avui fa 15 anys va pendre forma l'Esperó NAN.
