Integral Puerta de Roca i Tomahawk a la Roca de St. Cugat i la Mamella.

Sé que la Plantació de Montserrat està allà, però el problema que tenia era com arribar allà i no perdrem en l'intent. Així que vaig demanar a un bon amic que m'ensenyés el lloc i avui ha arribat el gran dia. Lloc preciós, escarpat i perdut allà dalt. Territori de cabres i bocs.

Hem fet dues vies però pujant a tres agulles. Tres agulles per  una cordada de tres. Una agulla per cadascú. Cadascú amb un parell de gats però amb quatre gats diferents pels sis peus que havíem de calçar.... jejeje!! ...algú anava mig adormit...

Primer hem fet la Integral Puerta de Roca a la Roca de Sant Cugat i després la Tomahawk a la Mamella. Vies boniques, ràpides i sense massa complicació.

M'ha agradat molt la roca, excel.lent en les dues vies i amb presa generosa. Per la Integral val la pena portar friends fins el C1 per reforçar millor la fisura del L6. L'inici d'aquest llarg té una sortida indigna de la reunió: tota la via ben assegurada i aquí sortida amb factor 2 amb panxa... no sé... hi ha coses que no les entendré mai. En canvi la Tomahawk és l'altra cara de la moneda, hiper mega protegida, jeje!.

Apa! Fins aviat i ...en el descens seguiu el caminet.

15 anys de... la Shoogagoogagunga a Canalda.

Aquesta va ser la meva segona solitària. Tot i que encara era un passarell, almeys ja coneixia el pa que si donava, així que em vaig buscar una via que sobre el paper estagués dins el meu nivell i en un lloc que em coneixia molt bé, Canalda.

La Shoogagoogagunga és una via del munt però amb alguns trets que la fan un xic diferent. Segueix un visible diedre de la part dreta de la paret. Diedre, que no s'escala en diedre però tampoc amb les típiques panxes canalderes... tot i que també en trobareu alguna, naturalment. La roca la recordo bona amb trams acceptables però amb dues entrades a reunió molt herboses, l'R2 i l'R3. El L1 té la seva gràcia, sobretot pel de segon si el de primer no s'ho treballa una mica.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 29 de Gener de 2014): Avui he tornat a escalar aquesta via però aquest cop amb molt bona i nova companyia. Després d'uns dies malalt l'escalada a resultat més feixuga del que m'esperava.

Tot i així, l'hem pogut fer sense clavar que sempre es un alicient més (no us oblideu els friends fins al C1 i els Aliens).

Nova via. Silenci Institucional a la Roca de Ponent.

Molta història té al darrera aquesta via i aquests últims mesos m'ha vingut a la memòria. Projecte inacabat d'un antic amic i que finalment descideixo enllestir en solitari. D'entrada s'ha de dir, que aquesta és una via que no s'hauria d'haver obert mai, ja que l'autèntic esperó és el que segueix la via dels Animistes.

Suposo que la impaciència és va apoderar del meu amic i va començar ha obrir sense haver fet la via veïna. No volen caure en el pateix parany i seguint els meus principis (primer repetir per poder obrir) faig la citada i hem queda clar que acabar el projecte només serà una cagada. Però hem toca la moral que havent fet les coses pels canals legals, passin de mi i no em tornin contesta de si pots o no pots obrir en aquesta zona. Per tant, aquí teniu el Silenci Institucional a la Roca de Ponent.

La via m'ha costat molt d'obrir i he apretat de valent tant física com psicologicament. He estat incapaç de fer-ho millor. He vigilat molt en col.locar els parabolts per no entorpir la via veïna i he tingut que fer algun flanqueig que hagués peferit no fer, però al final no ha quedat més remei. Sort que tenia qui em donava ànims.

El L1 i fins l'espit del L2 ja estava obert, jo he fet la resta. El L1 ha quedat semiequipat i la resta poc equipat. S'ha de dur tascons, friends des d'aliens fins el C2 i alguna baga. La roca és molt bona menys algun punt molt concret. Recomenable portar una sobredosi (o dos) de sang freda i els ulls ben oberts.

Apa! Fins aviat i... una vista d'àliga tampoc anirà malament.

NOTA del 22 de Desembre de 2012: Avui he repetit amb cordada la via per confirmar el grau. El company creu que està correcte i jo, de segon, també.

L'únic que varia, és que hem trobat un clau de la via dels Animistes. Jo no el vaig veure quan obria ni quan vaig repetir aquesta, per tant, he refet una mica la ressenya.

Diedre Vidal Farreny i Cresta Tío María al Cilindre.

El matí és lleva fred, humit, mig tapat i mig enboirat a la vegada, m'entren ganes de donar-me mitja volta al llit però una tímida clariana per llevant em desperta l'esperança que avui podré escalar. Després de rumiar una estona m'encamino cap a ponent, la terra seca on mai plou, o més ben dit, on no vull que plogui.

Com que no me'n fiava un pèl, he descidit fer una via  ràpida i si aguanta fer-ne una altra. Per tant, primer he anat al Diedre Vidal Farreny al Cilindre.

I com que sóc afortunat, després he pogut fer la Cresta Tío María, sumant uns quants metres més a la jornada ...i escalant amb màniga curta, jeje!!

Les dues vies estan perfectament assegurades  i equipades amb parabolts. La roca és bona sobretot a la cresta, que la puc qualificar d'excel.lent. Crec que són ideals per iniciació, tant sí és la primera escalada com si és per estrenar-se anant de primer.

Apa! Fins aviat i... qui no s'arrisca no pisca.

Plou i fa Sol a la Roca Gris.

Potser si que plou i fa sol aquests dies, encara diria més, aquests dies només plou. Però sempre queda algun raig de sol que val la pena aprofitar.

Hem tornat anar a la Roca Gris a fer, aquest cop, la Plou i fa Sol. Des de que vaig veure la ressenya vaig pensar que la via podia estar bé... però no. No per què la roca ja no té aquella qualitat excel.lent que caracteritza aquest sector, i no per què en algun lloc et jugues una galeta destacable si la considerem una via equipada que és el què diuen.

Només el L2 és realment bonic però amb una llastra precària que val més no tocar i que dóna dificultat al llarg i a la via. El L3... ai! compte amb aquest que té tela, recomano fermanent portar un C1 per assegurar un tram més que respectable sinó, expo sense cap mena de dubte.

Apa! Fins aviat i ... a reflexionar.

Nova via. Diedre Intermitent a la Paret de les Orenetes.

Continuem explotant el més evident d'aquesta bonica i curta paret de la Serra d'Ensija. Aquest cop arrencant del mateix Camí dels Bons Homes per un gran bloc caigut i recolzat a la paret.

Via amb alguna assegurança en els punts més difícils, però on haurem d'escalar i autoassegurar-nos en bona part del recorregut. Roca bona menys en l'últim llarg. Destaca el magnífic L2, difícil i atrevit. La resta més humà però sense regalar res.

Apa! Fins aviat i ...vigileu amb el fregament.

La Ying Yang al Montgròs.

Serpentejant costa amunt, trepitjant la fonda traça del camí dels francesos, i escoltant els cantaires del bosc, seguint la cicatriu del torrent del migdia, hem arribat al cor de Montserrat. Alçant la mirada al cel blau i, en un últim esforç, el Montgròs s'ha deixat veure enmig de l'exuberant vegetació.

Hem van recomanar la Ying Yang així que calia anar-hi, però en òptimes condicions i no cansat de les apretades d'ahir. Avui totes les preses es feien petites, no apareixien els cantos de peus per enlloc i els seguros estaven tant lluny que ni els veia. M'he penjat de tots els burils del L2, on es talla el bacallà de la via.

Amb aquest panorama, no tinc criteri per dir-vos una o altra cosa, però millor anar-hi segurs de vosaltres mateixos (ja trobareu algun maillon) i no cal que porteu aliens o altres invents, només uns gats ben esmolats, jeje!

Apa! Fins aviat i ... gairebé hem tornat a saludar la Lluna, com ahir, que ruc que sóc!!