15 anys de... La Neurònium al Tossal del Coscollet.

Punt de guaïta d'incendis forestals, repetidor de telecomunicacions, vèrtex geodèsic de primer ordre i paret impresionant pel vessant est. El Tossal del Coscollet és una talaïa perfecta per allunyar-se de tot i de tothom. Jo no l'havia escalat mai i aquest dia d'Octubre de fa 15 anys vam anar fer la més clàssica i repetida de totes les vies del lloc: la Neurònium.

Via més llarga que un dia sense pa, on tenim gran varietat de pasatges, de roca i d'equipament. De dificultat més aviat baixa és deixa fer molt bé, almenys aquest és el record que en guardo. Recordo també, la bellesa d'un llarg de travessia de la segona meitat de via i la sortida al cim més difícil del que semblava. De la resta poca cosa.

Apa! Fins aviat i no infravaloreu els metres de via vs dificultat vs horari... en podeu sortir amb llum de lluna.

La Cabra Blanca a la Roca dels Arcs.

Escalada de supervivència estic fent últimament i això es nota quan et poses a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià. En aquesta paret, i encara que sembli mentida, pots seguir notant el tacte de la roca però fugint dels parabolts i de les vies equipades, com hem fet avui amb la Cabra Blanca.

De fet, la ressenya d'aquesta via sí que diu que està equipada, però ja us dic jo que si porteu algun xatxarro el posareu. Destacar per sobre de tot l'extraodinari mur de continuitat pura del L4: la botida de braços us farà adonar que és bastant més de 6a. La resta més benèvol però vigilant molt a les vies que surten al pas per tot arreu (sabeu quina via de parabolts puja a la dreta de la Necrononicón?).

Com he comentar, millor dur quelcom: jo crec que amb Aliens i friends fins el C1 anireu bé. Roca molt bona menys l'inici i el final de via i el tram del jardí del L2. Inici marcar amb 'CB' uns 40m més avall de la 'Necro'.

Apa! Fins aviat i compte amb el descens... està molt (massa) petat.

Seguim sumant.

Doncs sí, seguim sumant anys a la vertical i ja en són 25. Més de mitja vida enfilant-me per aquestes muntanyes d'arreu, més de mitja vida compartint cap de corda amb moltíssims companys i companyes que la Covid us manté allunyats de mi, més de mitja vida disfrutant, gaudint, rient, patint, passant por i fins i tot plorant. Moltes gràcies a tots i totes per fer-ho possible.

I moltíssimes gràcies, també, a la familia per la paciència, comprensió i el suport en tot moment: sense vosaltres tampoc ho haguessim pogut fer.

Tot i la Covid, no us penseu pas que m'hagi quedat a casa, o que no m'ho hagi passat bé... m'ho he passat super bé i estic tremendament feliç veien com aquest parell de trapelles han fet els seus primers passos gastant sola i gastant pell. Quins cracks!!!

Apa! Fins aviat i el blog també està d'enhorabona: 10 anys i més de 400mil visites que no són poques, jeje!!!

Calderilla a la Paret Formiguera.

Avui tenia ganes de sortir de la comarca i com que pel nord donaven dolent, doncs em anat cap a ponent on sempre fa més bo. I, a Sant Llorenç de Montgai, molta gent per tot arreu però almenys a l'objectiu del dia he estat ben tranquil.

He anat a fer la Calderilla a la paret Formiguera. Vieta equipada sense complicacions però amb aquell punt d'atenció a la roca que ja ajuda a escalar més concentrat. Reunions equipades amb anella menys la cimera que no en té. Inici molt fàcil de localitzar per l'evident fissura dels primers metres.

Apa! Fins aviat i la ressenya per despedir-me.

Muses i Cirereta a la Paret de Riu Lacó.

Diria que ja ens podem acostar a les cares soleies sense por a sortir-ne escaldats, almenys avui a la Paret de Riu Lacó si estava la mar de bé. Com que no tenia massa temps, he anat a repetir un parell de vietes curtes de la part esquerra de la paret: la Muses i la Cirereta. Curtes però prou interessants.

El tram més interessant de la primera és una fisura a l'inici del L2: ben atlètica i vertical. I de la segona, tenim una placa ben bonica al L1 que ens farà posar els peus en el no res. Roca bona. Ben assegurada amb ponts de roca i pitons (cal dur flotants fins el C2) i reunions cimeres en bones alzines de la terra (amb cordino i mallon per si volem rapelar).

Apa! Fins aviat i la ressenya per acabar.

Boulevard Central a Busa.

S'acaben les vacances, la canalla torna a l'escola i... si no fos per la maleïda Covid semblaria que tot torna la rutina. Però no, ni rutina ni normalitat. Suposo que tots estem una mica a l'expectativa. Jo, per seguir amb la meva austeritat social, he anat a fer una solitària a Busa.

La via escollida, ara que fa dies que no plou (assegureu-vos que estigui seca) i encara fa caloreta (ombra fins a migdia), la Boulevard Central: més difícil del que m'esperava i amb molta més vegetació de la que hauria volgut, uf uf!!! En el seu dia van fer-li una bona neteja, però a dia d'avui els esbarzers (d'aquells rabiosos) estan 'on fire' (més que recomanable dur uns bons guants per apartar-los).

La via puja per una gran xemeneia on hi havia una línia de rapels (crec recordar baixar-hi quan vam acabar la Taker). Així és recomanable fer reunió en dites instal.lacions. Així, amb friends fins C4 (C5 opcional), Aliens i diverses bagues ja fareu. Roca bona en general i molt compacta i llisa en l'últim llarg. Trams d'herba en el L1 i d'esbarzers sobretot al L3. En la ressenya que us he fet hi ha diverses modificacions respecte a l'original. 

Apa! Fins aviat i insisteixo amb lo dels guants, jeje!!!

15 anys de... Amb el Temps Just a l'Agulla del Montnou.

Amb aquesta via tancava, fa 15anys, un cercle de vies noves obertes a la part més occidental de la Paret del Montnou. En el seu dia vaig badar i no us vaig presentar les altres dues. Així que aquí us deixo els enllaços: primer la fàcil Cresta del Montnou i després la germana d'aquesta, la Just a Temps.

Amb el Temps Just és una via que aprofita la fisura més arrogant de l'Agulla del Montnou. Tres llargs curts però prou difícils: el segon d'ells integrament en artificial i llur reunió del tot penjada. Ombra durant el matí.

Apa! Fins aviat i ideal per practicar amb el material i passar una mica de por, jeje!!